El sopar del dimecres passat, al Julivert Meu, va ser bastant insòlit. Era la primera vegada que sopava al menjador del pis superior del restaurant. També era la primera vegada que no tenia intenció d'oferir un tast de la cuina catalana a una convidat de terres forànees. En quant a experiències sense referents, destaco una conversa que semblava la cançó del Sisa, en la qual van sortir el Chiquiliquatre, els personatges esperpèntics de la pel·lícula Siete Mil Días Juntos acompanyats pels personatges il·lustres Krishnarmurti, Ludwig Wittgenstein, mestres de cant, pianistes repertoristes i cantants que no han tingut la sort de que algú els digués que no tenien aptituds.
Destaco sobretot el canvi de perspectiva de dues coses que sempre m'han espantat: la malaltia i el dolor. M'ha espantat sempre la possibilitat de que algun dia pugui patir una malaltia dolorosa. Però si parlem d'ella amb la perspectiva del cos humà com una màquina, en una estricta fisicitat, sotmesos com estem nosaltres a processos cecs i implacables, la cosa canvia ben bé. Igual que veig tan natural que una impressora es quedi sense tinta, perquè la vida d'una impressora està plena de processos irreversibles, vaig veure ben natural que el meu cos estigui sotmès a la irreversibilitat del seu procés. La degradació és inevitable, el com es produirà és un factor purament estadístic. Perquè mèdicament, jo no sóc qui fa aquest bloc, sinó només un individu previsible estadísticament. Realment, no hi ha res com desenfocar el 'jo' per deixar-nos de pors i punyetes. Si creus que Déu no juga als daus, ho tens fotut. En canvi, si saps que, malgrat el silenci, els daus s'estan agitant al gobelet, l'efecte és més positiu. La veritat és que parlar de l'assumpte en aquests termes em va anar molt bé.
Això..., què posem de música? Vinga, posarem un exemple de la voluntad artística per deixar una petjada a la platja fràgil de l'univers probabilístic i indiferent. El vuitè moviment del Quartet per a la fi dels temps d'Olivier Messiaen, composada i estrenada en un camp de concentració, intepretada per presoners músics, davant interns i vigilants. Gran obra feta en un món descontrolat i terriblement arbritari, com ho és el Gulag àrtic de la novel·la The House of Meetings d'en Martin Amis, que us recomano.
Tot i que la imatge i la música no van sincronitzades, ho trobo evocador
El Quartet de Messiaen és una petjada, i també ho és el Tractatus del filòsof-jardiner Ludwig Wittgenstein, el manuscrit del qual ell va enviar des d'un camp de presoners a Itàlia, durant la primera guerra mundial. Ai, el Tractatus, el llibre que parla de tot el que es pot dir del món sense traspassar els límits del llenguatge. Després, ' del que no es pot parlar, val més callar'
*Vers d'una cançó tradicional catalana
5 comentaris:
Com m'agrada el Quartet de Messiaen, trist però genial.
El premi, ben merescut!
Mmmm... em sembla que és el primer cop que un dels teus delicatessen no em fa el pes, Quim. Massa "arrossegat" pel meu gust, aquest Quartet per a la fi dels temps. Em quedo amb el nano del julivert, que dóna bon rollo.
A gaudir d'una excel·lent setmana plena de salut!
sara, ferran: que bé que expresseu opinions diferents sobre el Quartet de Messiaen. Fantàstic. D'això es tracta, de comentar el què us inspira la música. Jo us plantejo la meva opinió.
Per a mi aquesta música no és trista. Al contrari. Crec que intenta reproduir la creença (religiosa) que tenia Messiaen del destí de l'univers. La fi dels temps no és aquella cosa bèstia de l'Apocalipsi, de terretremols, pestes, cels que s'esquincen i altres coses terribles. És l'harmonia, la quietud, la serenitat. És un estat de pau, harmònic, que només la música s'acosta a reproduir, i està fora del soroll del món: és l'harmonia de les esferes, en el sentit més pitagòric.
Crec que vol reproduir un estat que està fora del món, atemporal o inmòbil en el temps. Això és molt difícil fer-ho amb música, perquè, per definició la música es basa en el pas del temps. Tenint en compte el context de barbàrie en què es va interpretar, trobo que la música és esperançadora i recomfortant.
La cançó del nen m'ha semblat un bonic i tendre contrapunt al meu 'peñazo' psedofilosòfic i la música de Messiaen. Una manera d'acomidiar el post amb bon rotllo, ja que ens havíem posat tan greus :)
No coneixia aquesta composició de Messiaen i, la veritat, no és que "mati" però es deixa sentir bé.
Per cert "muchacho", en català, el verb callar no és reflexiu, de manera que només pots dir "Val més callar" no callar-se que no deixa de ser una castellanada.
Josep
Gràcies, Josep. L'errada està corregida. El verb callar ja no està en forma pronominal.
Publica un comentari a l'entrada