Proposo un dia internacional del patidor de caramels operístic. Com diu el dottore, de la mateixa manera que per respecte al públic i als artistes s'han de desconnectar els mòbils, s'hauria de prohibir la ingesta de caramels. Perquè els moviments bucals inapropiats al teu voltant engeguen a passeig moments intensos que no es donen sovint a la vida, com em va passar el dimecres passat, escoltant el cor dels pelegrins o la cançó de l'estrella de Tannhäuser, al Liceu. A mi, particularment, els sorolls bucals m'alteren els nervis.
Lawrence Tibbet cantant la cançó de l'estrella del tercer acte de Tannhäuser (recomenació: tanqueu els ulls; no només perquè es repeteixen les imatges)
Segurament us semblarà exagerat, però per a mi seria impossible conviure amb algú que fa soroll quan menja. Al tren, prefereixo estar dret que seure al costat d'una dona de mitja edat o jubilada que enganxa un caramel al paladar i el desfà amb la llengua, o d'una adolescent que mastega un xiclet. Malgrat tot, allunyar-se no és la solució perquè sóc capaç de sentir els seus nyic-nyec i espetecs al mastegar a molts metres de distància.
Podria acceptar que la meva parella fós una replicant de Blade Runner, que vingui del planeta Urà i no d'Alacant com em pensava, que s'hagi presentat als càstings d'Operación Triunfo; crec que podria tolerar el que fos, excepte el soroll al menjar. De fet, fa molts anys vaig acceptar que, en el cinquè pis del Liceu, uns alemanys treguessin el seu picnic d'una bossa de plàstic i es mengessin sandvitxos i ous durs mentre en Siegfried navegava pel Rhin al Capvespre dels Déus. Això no em va molestar tant, perquè no feien soroll quan menjaven. Però aquella dona que tenia el dimecres a la fila del darrera mentre en Wolfram cantava la Cançó de l'Estrella em va fastiguejar el tercer acte. A més, com que les desgràcies mai no venen soles, ella aprofitava els moments intensos del cor per comentar coses en veu alta, per estornudar i sonar-se.
És fotut que els sons i els decibelis em trasbalsin. No soporto la nit de Sant Joan pels petards, no soporto el soroll del skate-boards davant del Macba... Fins i tot ho passo malament mentre miro com intenten obrir una botella de cava: quina espera més tensa abans no arriba el 'POP'. Em penso que el pitjor lloc on podria trobar-me seria a València en plena mascletà. Segurament, aquesta hiper-sensibilitat explica en part la meva mandra per anar al cinema: un espai on hi ha de tot: sorolls bucals, olor a crispetes, i un so brutal que et destrossa les orelles.
Quan era adolescent, vaig començar a escriure un relat sobre un home que era excessivament sensible als sorolls i que, fins i tot, el so d'un camió el podia embogir. Es veu que aquest és un tema recurrent que m'obsessiona. Millor, els murmuris del bosc de Siegfried, oi?
o el soroll celestial d'aquestes explosions
Vídeo amb el Cor dels Pelegrins i final de Tannhäuser, filmat amb una càmara de filmar d'alta velocitat, a 4000 fps
Lawrence Tibbet cantant la cançó de l'estrella del tercer acte de Tannhäuser (recomenació: tanqueu els ulls; no només perquè es repeteixen les imatges)
Segurament us semblarà exagerat, però per a mi seria impossible conviure amb algú que fa soroll quan menja. Al tren, prefereixo estar dret que seure al costat d'una dona de mitja edat o jubilada que enganxa un caramel al paladar i el desfà amb la llengua, o d'una adolescent que mastega un xiclet. Malgrat tot, allunyar-se no és la solució perquè sóc capaç de sentir els seus nyic-nyec i espetecs al mastegar a molts metres de distància.
Podria acceptar que la meva parella fós una replicant de Blade Runner, que vingui del planeta Urà i no d'Alacant com em pensava, que s'hagi presentat als càstings d'Operación Triunfo; crec que podria tolerar el que fos, excepte el soroll al menjar. De fet, fa molts anys vaig acceptar que, en el cinquè pis del Liceu, uns alemanys treguessin el seu picnic d'una bossa de plàstic i es mengessin sandvitxos i ous durs mentre en Siegfried navegava pel Rhin al Capvespre dels Déus. Això no em va molestar tant, perquè no feien soroll quan menjaven. Però aquella dona que tenia el dimecres a la fila del darrera mentre en Wolfram cantava la Cançó de l'Estrella em va fastiguejar el tercer acte. A més, com que les desgràcies mai no venen soles, ella aprofitava els moments intensos del cor per comentar coses en veu alta, per estornudar i sonar-se.
És fotut que els sons i els decibelis em trasbalsin. No soporto la nit de Sant Joan pels petards, no soporto el soroll del skate-boards davant del Macba... Fins i tot ho passo malament mentre miro com intenten obrir una botella de cava: quina espera més tensa abans no arriba el 'POP'. Em penso que el pitjor lloc on podria trobar-me seria a València en plena mascletà. Segurament, aquesta hiper-sensibilitat explica en part la meva mandra per anar al cinema: un espai on hi ha de tot: sorolls bucals, olor a crispetes, i un so brutal que et destrossa les orelles.
Quan era adolescent, vaig començar a escriure un relat sobre un home que era excessivament sensible als sorolls i que, fins i tot, el so d'un camió el podia embogir. Es veu que aquest és un tema recurrent que m'obsessiona. Millor, els murmuris del bosc de Siegfried, oi?
o el soroll celestial d'aquestes explosions
Vídeo amb el Cor dels Pelegrins i final de Tannhäuser, filmat amb una càmara de filmar d'alta velocitat, a 4000 fps
14 comentaris:
Quim,
Et veig molt crispat. Crec que necessites una tèrapia urgent que et relaxi després del trauma del caramel. Si no saps on anar ja et donaré alguna recomanació.
Apa! Bon diumenge.
Susanna
Tot i que entenc la teva fòbia, jo no la comparteixo. Em molesten certs sorolls i em treuen de polleguera cada cop més coses, però no les crispetes al cinema (que, no cal dir-ho, m'encanten!) ni els focs d'artifici (que m'agraden amb bogeria: i com més soroll fan, millor).
Potser hauries de fer cas de les bones recomanacions que et donin i viure més tranquil :)
Apa, amb el que molen els petards i tot això.
Doncs jo no és que mastegui gaire sovint xiclets ni res d'això, ni caramels, però quan ho faig, també faig una mica de soroll, jeje, faig pompetes amb el xiclet i això.
Res, res, per contrarestar doncs, no sé, no se m'acut res... jo, si em passés això, pensaria que aquells sorolls són els sorolls que fan els trens a les vies antigues quan passen per sobre les rodes (tutú, tutú) xD
Susanna: jo crec que sí que necessito la teràpia. De tota manera el trauma dels caramels i sorolls em ve de lluny. És tan fort que encara no he obert jo solet cap botella de cava pel tema del 'pop' del tap. Són coses, però, que no t'impideixen fer vida normal. I també és tota una tranquilitat saber que hi ha qui sap aliviar problemes fisics, com el meu mal de peu, i fòbics, no?
Nur: els focs d'artifici els puc tolerar (em va costar, eh?). Però produeixen sorolls previsibles. Sents els raassss del cohet quan surt,comptes quatre segons i pummm. En canvi, els dies previs a la Nit de Sant Joan, veure un nen ajopit i no saber si està encenent un petard, i si la detonació serà molt forta o no, em crea una angoixa que em fa posar-me a córrer per allunyar-me.
Com li deia a la Susanna, aixo ho porto des de sempre, i sempre he viscut aixi. I la meva mare moltes vegades diu que sóc un tranquil :D
David:no soporto les bombolletes dels xiclets. Ho sento.. :) Ai, déu meu, i a Sants, quan feien obres, el soroll era tan insoportable... És que el soroll em posa de molt mal humor, em transforma. Si no tingués habitualment tanta mandra montaria una organització en defensa dels usuaris del tren contra els acordeonistes.
Totalment d'acord en què s'acabin els "caramelívors" del Liceu (i de tots els teatres). A mi, a la meva joventut també em molestava el soroll de la gent menjant: no ho podia suportar. De més gran però he anat temperant aquestes fòbies i ara, tant se me'n fot. El que no saps és que he lliurat un mail a la Directora General del Liceu per demanar-li que pensi que valdria la pena sensibilitzar el públic perquè no desemboliqui caramels. Podria dir més o menys això: La direcció del Gran Teatre del Liceu vol advertir al públic de la molèstia que suposa als espectadors i artistes els sorolls provocats per la tosses i el desembolicament de caramels durant el transcurs de la funció. Petis canvis en el hàbits de cadascú com portar caramels sense embolicar o tapar-se la boca amb un mocador en cas de tos inevitable, elevarien la qualitat de l'audició de tothom.
No sé si em faran cas. Però ja ho he dit.
Espero que per Mort a Venècia no ens tornin a "destroçar" la vetllada.
Josep
É uma lástima. Pergunto-me se essas pessoas que escolhem momentos fundamentais como a "morte de Isolda" ou o final de "Morgen" de Strauss para desembrulhar os caramelos e tossir gostam minimamente da música que estão a ouvir. Nem se dão conta de que incomodam os outros.
Também eu sou muito sensível ao ruído (soroll) e apanho fúrias nos teatros e nos cinemas.
Doutor Rumbau, espero que a sua carta surta efeito. Também em Lisboa teremos de tomar uma atitude drástica.
Paulo,
Et ben asseguro que per mi no quedarà.
Doncs a mi també em molesten aquests sorolls, al Liceu i fins i tot al cinema. Hi ha cinemees que ja no deixen menjar a dins la sala; una altra manera de compensar-ho és menjar crispetes també jo... Ara, al Liceu, per molt que em giri descaradament i amb mala cara, no es donen per enterades les senyores!
Hola Quim,
jo també soc especialment maniatica, però amb va a ratxes... no sé de què em depèn. No em fan res els focs d'artifici, però si que tinc un 6è sentit per escoltar mastegar xicles, que odio profundament, i mastegar amb escreix. Tb escolta empassar-se l'aigua i veure la sopa... Però desde que estic aquí o tinc molt superat, tot se soluciona convivint amb xinos.. t'ho recomano.
A cuidar-se,
Montse
Jo en canvi ni me'n vaig donar compte dels caramels, era una representació tan bonica, i hi havia moments que sonava tan bé el cor, la orquesta i les veus que t'engollien.
Na
Josep i Paulo: tant de bo es pogués solucionar aquest tema que pot semblar nimi i sense importància; però no ho és. Abans que es cremés el Liceu, després d'un preludi del tercer acte de Tristany i Isolda a fer punyetes per culpa de sorolls bucals i altres interferències, vaig decidir no tornar-hi a anar mai més. Era molt millor escoltar-ho a casa. Celebro, Josep, que hagis pres la iniciativa del mail a l'alta instància de El Liceu. Espero que ben aviat dongui els seus fruits.
sara maria: celebro que també vagis al Liceu. A veure si ens trobem i barregem comentaris bloguistics i, musicals. Em sap greu, però de gastronomia vaig una mica peix (mai millor dit)
Montse: coi, sembla que estiguis al país de los jívaros. I el que donaria per fer un bon pellanco de ternera, tots dos i en Floquet :)
Na: el primer i el segon acte van ser preciosos. L'adaptació de l'entrada dels cavallers original a un vernissage d'exposició de pintura va ser genial. Però el tercer acte té massa moments crítics, d'aquells que tothom espera i, per descomptat, els caramelòfags i tossidors ho aprofiten per esgarrar-ho tot.
Ai, Quim. "Sorollísticament" parlant som iguals en un... 80%, tu i jo. La cosa del soroll mentre es menja... és que no puc! No puc, simplement. Em posa histèric. Un cop vaig acabar dient-li a una amiga que sisplau, deixés de xurrupar mentre es menjava la sopa. Quin fàstic! La meva relació amb l'amiga no va acabar de la millor manera, però què tranquil em vaig quedar, coi!
En canvi, el tema crispeta no el porto tan malament com tu, pel que dius. Els petards tampoc no els suporto: m'estressen terriblement!
Avui m'he entretingut a sentir el Tibbet cantant l'ària de l'Estrella. Que bé que cantava aquest home! I sempre amb la veu toba, allò que els italians diuen: "mezza voce sul fiato". Sempre és un luxe sentir cantar d'aquesta manera.
Em sento MOLT identificadda en aquest post!!! Jo tampoc puc suportar la gent que fa soroll quan menja. I tu ho has dit: Les que més fan soroll quan menjen caramel són les dones jubilades!!! Sembla que hi disfrutin anant fent "xip xip xip xip" amb els llabis.
Recordo un dia, a una sala d'espera del metge, una vintena de persones en silenci aguantant el soroll que cardava una dona amb el caramel dels collons... GRRR! Aquest tema em posa negra!!!
Publica un comentari a l'entrada