He vist tots els colors de la tardor. Els he vist a les branques dels arbres espectrals, embolcallats per la boira, resistint com nosaltres la humitat dels carrers dels voltants de l'hotel. Des de les runes del castell de Levin, he vist també grocs i verds aigualits als bancs del Danubi. I he vist les fulles cobrir la terra negra i molla del camí de l'hotel a la guixeta on venen els bitllets d'autobús. Bratislava i Levin agermanades per la grogor de la tardor, i el gris del cel, i l'absència de sol.
A Bratislava es suposava que havíem de passar por. I, de fet, en el taxi que ens portava a l'aeroport de Barcelona, vam acollonir-nos quan vam llegir, en una guia de Bratislava, les precaucions que havíem de prendre a l'hora d'agafar un autobús. El preu dels bitllets d'autobús a Bratislava s'estableix segons el temps que hom creu que tardarà en fer el desplaçament. O sigui, que has de comprar un bitllet d'una durada raonable per a realitzar el viatge. Has de procurar no ser massa optimista, perquè, segons els autors de la guia, si el revisor s'adona que ha passat un minut del temps pel qual has comprat el bitllet, t'esbronca de mala manera, i et posa en evidència davant del públic. Aquesta advertència era avalada amb els testimonis d'uns barcelonins que hi havien anat feia poc. Afortunadament, als autobusos no vam veure revisors i, fins i tot, vam veure pocs ciutadans marcant el bitllet.
Això sí, vàrem notar una hostilitat i una mala llet impressionants en qualsevol dona que t'atenia darrera un taulell. Recordo les matrones que corrien des de la cuina de l'hotel fins a la taula on t'havies de servir el dinar, per exigir-te el ticket rosa que et donava dret a menjar els seus esqüets aliments. I les cambreres dels bars es podien molestar moltíssim si els demanaves una mica més de llet calenta per al cafè.
La mala llet, però, no era tan contínua i uniforme com ho eren els núvols grisos. De tant en tant, la uniformitat que semblava que el cel donava a totes les coses, es trencava amb moments singulars. Recordo ara una adaptació en putxinel·lis de la Caputxeta Vermella, tota en eslovac, que vam arribar a entendre i vam gaudir amb un somriure abans del sopar de gala. També recordaré una benintencionada representació de la Turandot, a la Nova Òpera Estatal de Bratislava, que va aconseguir el propòsit que una institució cultural ha de perseguir: interessar a la gent i crear afició. No cal esperar tenir grans artistes disposats a cantar en un teatre com el Liceu per a que la gent gaudeixi Puccini. La representació va agradar i realment puc dir que he reclutat nous fans de la Turandot, tot i que jo i els meus acompanyants vam creure que els millors no havien estat els personatges principals, sinó els membres del cor, i els pobres Ping, Pong, i Pang, sempre tan arraconats de manera injusta a l'hora de rebre les ovacions.
Us deixo, en el lloc on estaven les fotos de Borovets i Sofia, el testimoni fotogràfic de cinc dies sense sol, de fred i humitat. També podem donar-li la volta, i dir que és el testimoni de cinc dies de trets de gran singularitat, com una professora russa que ensenya espanyol a Moscú fins a les deu del vespre, que és budista i que ens va arrossegar a un local de salsa cubana. Increïble!!!!
A Bratislava es suposava que havíem de passar por. I, de fet, en el taxi que ens portava a l'aeroport de Barcelona, vam acollonir-nos quan vam llegir, en una guia de Bratislava, les precaucions que havíem de prendre a l'hora d'agafar un autobús. El preu dels bitllets d'autobús a Bratislava s'estableix segons el temps que hom creu que tardarà en fer el desplaçament. O sigui, que has de comprar un bitllet d'una durada raonable per a realitzar el viatge. Has de procurar no ser massa optimista, perquè, segons els autors de la guia, si el revisor s'adona que ha passat un minut del temps pel qual has comprat el bitllet, t'esbronca de mala manera, i et posa en evidència davant del públic. Aquesta advertència era avalada amb els testimonis d'uns barcelonins que hi havien anat feia poc. Afortunadament, als autobusos no vam veure revisors i, fins i tot, vam veure pocs ciutadans marcant el bitllet.
Això sí, vàrem notar una hostilitat i una mala llet impressionants en qualsevol dona que t'atenia darrera un taulell. Recordo les matrones que corrien des de la cuina de l'hotel fins a la taula on t'havies de servir el dinar, per exigir-te el ticket rosa que et donava dret a menjar els seus esqüets aliments. I les cambreres dels bars es podien molestar moltíssim si els demanaves una mica més de llet calenta per al cafè.
La mala llet, però, no era tan contínua i uniforme com ho eren els núvols grisos. De tant en tant, la uniformitat que semblava que el cel donava a totes les coses, es trencava amb moments singulars. Recordo ara una adaptació en putxinel·lis de la Caputxeta Vermella, tota en eslovac, que vam arribar a entendre i vam gaudir amb un somriure abans del sopar de gala. També recordaré una benintencionada representació de la Turandot, a la Nova Òpera Estatal de Bratislava, que va aconseguir el propòsit que una institució cultural ha de perseguir: interessar a la gent i crear afició. No cal esperar tenir grans artistes disposats a cantar en un teatre com el Liceu per a que la gent gaudeixi Puccini. La representació va agradar i realment puc dir que he reclutat nous fans de la Turandot, tot i que jo i els meus acompanyants vam creure que els millors no havien estat els personatges principals, sinó els membres del cor, i els pobres Ping, Pong, i Pang, sempre tan arraconats de manera injusta a l'hora de rebre les ovacions.
Us deixo, en el lloc on estaven les fotos de Borovets i Sofia, el testimoni fotogràfic de cinc dies sense sol, de fred i humitat. També podem donar-li la volta, i dir que és el testimoni de cinc dies de trets de gran singularitat, com una professora russa que ensenya espanyol a Moscú fins a les deu del vespre, que és budista i que ens va arrossegar a un local de salsa cubana. Increïble!!!!
6 comentaris:
Jo sí que vaig passar por a Bratislava: i cada cop que hi penso recordo més coses. A l'alberg vam posar els matalassos a terra per estar ben a la vora i per si entrava la poli a l'habitació. Jo recordo Bratislava com la teva segona foto (cutre, lleig, antic, tot i que hi havia algun edifici bonic).
En canvi algunes fotos són molt boniques, sobretot la de la tardor (encara m'acabarà agradant)!
Quina enveja que fas amb tant de viatge, nen! :)
Sí, nur. Hi ha coses que canvien segons l'objectiu de la càmara en què es miren i potser acaben agradant, tot i tenir un mal record en el passat.
Suposo que passaran bastants mesos fins el pròxim viatge. És curiós que la majoria de llocs que he anat tu ja hi has estat. A veure si m'accepten presentar alguna cosa a Honolulu, Tanzània, les Bahames o Nova York. Llavors sí que et donaria moooolta enveja.
Doncs potser és una conjuració astral: si no m'equivoco només he estat a Noruega i Bratislava abans que tu, no? A Borovets no hi he estat mai! A Saragossa també, però no té gaire mèrit. I al Marroc mai de la vida!
Ah, i només em faria enveja Nova Iork (o és York, com el pernil dolç?), que Honolulu, Tanzània o les Bahames no són les meves destinacions predilectes.
Coi, si no t'hi envien de la feina, sempre tens l'opció de... gastaaaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrrrr!!!!!! :)
I a Budapest, també hi vas estar, no? I Dublin?
Ai, no sé si és Nova York o Nova Iork. Total, els americans li diuen 'the city', com a la sèrie. Jo li diré New York, que és com es diu a la República Popular Xinesa, a Madagascar o a l'Índia :)
Gastaaaarrr jo per viatjar? Uf, no, no que m'ho paguin :)
Molt interessant aquest viatge de feina, pel què veig, eh?
Ja me'n explicaràs coses.
Josep
Què bonica és la tardor centreuropea! (com mostra la primera foto que has penjat, Quim).
Això de la mala llet que es gasten per terres exsoviètiques, suposo que canviarà en uns anys; molts encara no s'han acostumat al turisme, al "servei".
Salut!
Publica un comentari a l'entrada