Notes franceses o angleses?
El meu tercer CD va ser una gravació de Les Illuminations de Benjamin Britten, una obra en la qual Britten musica els poemes del cicle homònim de Rimbaud. El CD tenia també la Serenata per a Trompa i Tenor del mateix compositor. El vaig comprar sobretot per la Serenata- l'havia escoltat per Ràdio 2 i la cançó O Rose Thou Are Sick em va impressionar molt.
El que no m'esperava era escoltar durant els primers minuts de la gravació un potent preludi de violins, i la sobtada presència d'una veu de soprano que amb insistència deia: J'ai seul la clef de cette parade, de cette parade i després es perdia en un horitzó enllaunat del CD dient sauvage..... Després, els violins tornaven i la veu apareixia un altre cop per presentar-me el paisatge d'una vil·la que, si bé hauria d'haver tingut alguna detall de ciutat sinistra, tenia l'aire i la llum d'una pintura de Monet. Aquella veu de soprano era la de la Felicity Lott.
Així doncs, la veu de la Felicity em va evocar diumenges lluminosos francesos, tot i que havia de transmetre algun toc fosc i espectral, present en els poemes de Rimbaud. La seva Villes, l'inici de la qual podeu escotar-lo aquí, es presentava com aquest quadre
Ben diferent de la interpretació, per mi xulesca, de l'Ian Bostridge, com si fós un de la penya d'intel·lectuals francesos que van en plan milhomes (per què no es treu les mans de les butxaques?)
A més, segons ell, les Illuminations són molt 'English', quan acabo de dir que m'evoquen pintures de Monet del paisatge ciutadà francès. O sigui, que és més això:
Em sembla que no ens entenem gaire ell i jo.
Cançó de tardor
A veure si el trobeu.
Ben diferent de la interpretació, per mi xulesca, de l'Ian Bostridge, com si fós un de la penya d'intel·lectuals francesos que van en plan milhomes (per què no es treu les mans de les butxaques?)
A més, segons ell, les Illuminations són molt 'English', quan acabo de dir que m'evoquen pintures de Monet del paisatge ciutadà francès. O sigui, que és més això:
Em sembla que no ens entenem gaire ell i jo.
Cançó de tardor
Imatges de tardor amb l'acompanyament de Felicity Lott cantant Chant d'Automne de Gabriel Fauré. He reconegut un fons de pantalla de Windows que m'ha fet dubtar si penjar el vídeo, però la Felicity és la Felicity.
A veure si el trobeu.
7 comentaris:
Quina làstima les imatges. Però la Felicity és la Felicity. Les Dones caigudes i mullers virtuoses també les va cantar a Lisboa.
Bon diumenje.
No parlis malament del Bostridge perquè és un gran cantant i les muses et poden castigar! Si manté una postura xulesca és perquè ho deu exigir el guió, ja se sap que aquests anglesos porten el teatre als gens.
La Lott molt bé cantant Fauré, llàstima del pianista que és una mena de tocatecles insuls.
Josep
ostres Quim això del fons de pantalla és fatal quin poc glamour...
Anna
Obrigado, Paulo. Uma boa semana a voce
Josep: que els déus em castiguin, però si dic precisament lo de la postura xulesca és perquè per a mi no ho exigeix el guió. És sobreactuat.
Pelea, pelea.... :D
Anna: doncs pitjor són els ulls de la noia de la famosa portada del National Geographic. Què hi farem si, malgrat la bona música, tenim tan mala lletra? :(
Quim i companyia, he d'admetre que no coneixia Mr. Bostridge. És curiós, el fet que tingui les mans tota l'estona a la butxaca... m'angoixa! Lírica sense moviment? De debò que em fa patir!
Ferran: bé, ja veig que tinc un aliat :)
Publica un comentari a l'entrada