Dissabtejant a Bruges

Les ciutats belgues són recomfortants, còmodes. En cap moment sents la inquietud de perdre’t, ni que de cop sorgeixi l’imprevist. No gaudeixes ni pateixes d’aquesta sensació torbadora i alhora estimulant que tens a ciutats com el Cairo o Aleppo a Síria. La veritat és que últimament viatjo per ciutats domèstiques i trobo a faltar aquesta mena d’inquietud passejant per una ciutat estrangera. A Bruges, menjant un plat de musclos, en el precís moment en què vaig començar a patir perquè veia que en el bol per les esclòbies ja no n’hi cabien més i que encara em quedava per menjar mitja cassola, la cambrera va agafar el bol, el va buidar i el va tornar a posar sobre la taula per poder deixar-hi a dins les esclòbies dels musclos que em quedaven. Com això, tot es soluciona per sí sol a Bèlgica, tot és fàcil. Fins i tot, a Leuven, és possible anar de l’hotel a l’estació quasi bé anant en línia recta. Per això, lliure de preocupacions vaig agafar el tren de Leuven a Bruges al so del “Nada de esto fue un erroooor. Uoooo, uoooo“.



Ostres, el poder que té una cançó. M’havia llevat amb el mal rotllo que encara portava del dia anterior per un incident que m’havia passat i aquesta cançó em va canviar completament l’estat d’ànim. Tot i el cel gris, anava cantant amb veu alta i tant se me’n fotia el que pensessin.

En el tren cap a Bruges hauria pogut escoltar les simfonies 4 i 5 de Beethoven però no vaig poder perquè de manera completament inesperada va seure en el meu compartiment un matrimoni català (que també és casualitat). Les simfonies de Beethoven, però, van ser la banda sonora del meu recorregut pels carrers adjacents a la plaça del famós campanar de Bruges, dels raconets molt ‘monos’, de parc temàtic, dels ponts sobre el canal, i de la meva visita a una basílica on hi havia una relíquia, no sé què de la sang d’algú però vaja, no la vaig voler veure perquè em va semblar desagradable. Aquí teniu el primer moviment de la quarta dirigida per Carlos Kleiber (mireu que bé que s’ho passa)



El dinar de musclos (una cassola immensa) al restaurant Lammetje al so de les simfonies 40 i 41 de Mozart- aquí un fragment de la 40 que acompanya un documental sobre Einstein.-



i una estona apassionant en una tenda de música, on hi vaig trobar, amontegats entre diversos instruments de música, CDs i DVDs de tota mena que segur que no els trobaré enlloc més. Si visquéssim a Bruges deixaria d’escriure aquest bloc i us convidaria a trobar-nos en aquesta tenda perquè en ella està l’essència del diumenja'm, amb coses que es poden tocar i contemplar en viu, com una de les dones de la botiga que es va oferir a fer-li un cafè a un pobre home que olorava a naftalina, encarregat de classificar les muntanyes de CDs que havien acabat de rebre.

Després vaig prendre un cafè al restaurant Panier d'Or de la plaça del campanar escoltant l’Adagietto de la Simfonia número 5 de Mahler. El restaurant tenia un aire del Cafè Florián a Mort a Venècia, per la qual cosa la música que forma part de la banda sonora d’aquesta pel.lícula va ser prou adequada.



Però el moment en què la música que sonava pel meu MP3 es va adequar completament a la contemplació dels racons que vaig visitar, va ser quan darrera d’una catedral, en un pont sobre un canal, amb una llum ben grisa, de l’Anglaterra de l’època dels Tudor, vaig mirar amb un somriure, no sense una certa enveja, un home i una dona que, agafats tendrament per la cintura, es besaren davant d’un amic que els feia una fotografia. En aquell moment escoltava ‘Have you seen the bright lily grow’, la cançó de Dowland interpretada per Sting (Deixeu-vos ferir dolçament de melangia amb el seu 'so sweeeeeeeeeeeeeeeetly').

Després, vaig passejar seguint la vora d’un canal sota arbres solitaris i neblinosos escoltant i tararejant el primer moviment de la quarta simfonia de Brahms (Per cert, no feu gaire cas dels consells que veureu en aquest video)



Pretenia perdre’m, estar completament desorientat i no saber com arribar a l’estació de trens per tornar a Leuven. Però vaig cometre l’error d’anar passejant pel Ring i així es impossible. Vaig arribar sense voler a l’estació. És horrorós, és impossible perdre’s en una ciutat com Bruges. Quin rotllo!!! Així que vaig decidir tornar al centre. En una cerveseria vaig escriure una postal, esperant que es fes definitivament de nit i veure la plaça i el campanar il•luminats. Tornant sobre les meves passes vaig arribar un altre cop a l’estació i poc després, ja en el vagó, una mare i una filla argentines que vivien a Barcelona van interrompre el meu camí de tornada que pretenia que fós al ritme melangiós de les cançons del Van Morrisson.