diumenge, 18 d’abril de 2010

Tinta verda

Estic rellegint Balthazar, la segona novel·la del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Aquest és un llibre que m'ha influït molt en la percepció que tinc de les relacions humanes. La novel·la és una versió corregida dels fets narrats a la primera novel·la: la història d'amor carnal i sublim d'un escriptor anglès (Darley) per una dona casada (Justine) amb un magnat alexandrí (Nessim). La correcció la fa el mateix Darley, basant-se en les anotacions que Balthazar, un amic dels tres, ha escrit en el manuscrit. Les anotacions de Balthazar, escrites als marges amb tinta verda, corregeixen els fets que Darley explica des de la seva perspectiva d'amant afalagat, fins i tot desdenyós per una dona que ell creu que ha encès de passió. Però de la lectura d'aquestes anotacions, Darley se n'adona que ell no era ni de bon tros qui ocupava el pensaments de Justine, sinó que la seva autèntica passió es dirigia a un individu que a la novel.la tenia un paper marginal. Dolorament conclou que ell només ha estat un instrument per salvar el veritable amor de Justine de la fúria i la crueltat del seu marit.

Des de la lectura de Balthazar tinc assumit que les meves experiències viscudes es poden explicar amb la meva tinta negra, la de la meva perspectiva, però també amb la tinta verda de la perspectiva dels altres. En aquest 'altres' estan incloses també les persones que han fet de Justine a la meva vida. A vegades tinc la impressió de veure la tinta verda en el fons d'una confidència o en l'expressió d'uns sentiments que m'afalaguen. Sovint arribo a conèixer els fets explicats en tinta verda , i com en Darley he sabut dues versions del mateix fet que m'han fet dubtar de la sinceritat de les confidències i les expressions afalagadores. Però, si no han estat sincers, un cop passats els dies en què un es sent gilipolles, quin mal hi ha quan- com l'amant madur del sonet 138 de Shakespeare*-, un he gaudit del plaer que li ha donat la mentira?

* Quan el meu amor jura que diu la veritat, la crec encara que sé que menteix (...) Tots dos donem fe dels nostres llavis mentiders i entre els dos la veritat simple s'esvaeix (...) Si el costum de l'amor és aparentar veritat, ella ha de dir que no és sincera amb mi? Haig de dir-li que jo tampoc ho sóc? Mentre, jo jec amb ella i l'enganyo, i ella jeu amb mi i m'enganya. Així, tots dos jeiem afalagats per les mentires.



4 comentaris:

helenna ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
helenna ha dit...

Bona la cançó dels REM.
El text... bé, l'experiència ens ensenya que les relacions humanes tenen molts matissos, sovint son complicades i subjectives.
Ânims, sigui el que sigui.

Isabel ha dit...

Una canço magnífica, ho sento!

Anònim ha dit...

La tinta verda pot estar escrita també des de la subjectivitat. Cadascún dels protagonistes te la seva interpretació particular de les relacions i sentiments.
Jo em quedaria amb la primera frase del sonet de Shakespeare:
"Quan el meu amor jura que diu la veritat, la crec encara que sé que menteix (...)"
I de la teva ultima afirmació: "quan s'ha gaudit del plaer que li ha donat la mentida".
També les mentides són subjectives, poden estar amagant el que no un no vol acceptar, o poden ser veritat en un moment puntual de la història.
Sort!!