diumenge, 14 de febrer de 2010

Plorar al carrer

He vist plorar als hospitals, a casa meva, als tanatoris- evidentment-, a les consultes dels metges, a les discoteques, al meu mirall, i fins i tot a una biblioteca. Poques vegades, però, he vist plorar al carrer, com ho vaig veure ahir. A l'altra banda d'un pas de vianants una dona oriental, d'uns trenta anys, no podia reprimir el plor. El semàfor en vermell es confabulava contra ella, obligant-la a ser el focus d'atenció de les mirades, invadits tots pel fred.

Malauradament, no podia ser que, creuant el carrer, la dona oriental transformés el plor amb un somriure com ho fa la Massina, a les Nits de Cabiria, de Fellini.



10 comentaris:

Ferran ha dit...

A saber què li devia passar a la pobra dona oriental :(

nur ha dit...

Coi, no és bo reprimir el plor (ni el riure). A mi em podries haver vist plorar pel carrer perfectament algun dia d'aquesta setmana, sense anar més lluny!

No calen grans desgràcies per plorar ni crec que serveixi de res aguantar fins que un arribi a casa, així que ploro quan em va bé (ah, també fa una estona, veient Moulin rouge!), potser és que sóc una ploricaire, que diu un amic meu.

Bon diumenge!

DooMMasteR ha dit...

Quin drama :-(

helenna ha dit...

De ben segur hauras vist plorar molt avui... em sap greu Quim.
Ah, també és plora d'alegria, per sort.
Bona setmana, amic!

Josep Rumbau ha dit...

I perquè no la vas anar a consolar?

lluís gil ha dit...

el plor sovint és un deixar-se anar, en alguns moments fins i tot una mena de solidaritat. Compte, però, amb que el plor i prou ens traquilitzi i ens justifiqui.
Petons!

quim ha dit...

Ferran i DooMMaster: no tinc ni la més remota idea del que li podia passar a la pobra dona. A Prop del pas de vianants on la vaig veure hi ha un centre de diagnòstics clínics, i també l'ambaixada xinesa. Potser la causa té a veure amb un d'aquests llocs

Nur: suposo que això depèn de cadascú. No reprimeixo el plor quan em ve, ja sigui escoltant la Butterfly, evocant un record dolorós (o no) o assistint a una tragèdia en el seu estat més pur. El que em passa és que és difícil que el meu plor coincideixi amb el d'altra gent

Helenna: sí, durant tres dies ben tràgics he vist plorar molt. La mort d'un home de 48 anys i la mort de la seva mare unes hores després, incapaç de soportar-ho, és un fet que et provoca la reflexió i el temor de que el món, de cop, es comfabuli contra tu sense pietat, com en un desastre natural. Menys mal que, mentre uns els arrossega el plor de la tragèdia, a altres l'alegria els humiteja les galtes.

Josep: la tristesa aliena em paralitza. Sempre he tingut por de dir coses tan absurdes com les que li va dir la 'consoladora oficial' a la dona que havia perdut el germà i la seva mare.

Lluís: benvingut al Diumenja'm. Estic d'acord amb tu. Com be dius, s'ha de veure si els plors s'acompanyen en actes de companyia i ajuda quan la tragèdia ja no colpeix sinó que és un record. Per cert, si no t'importa enllaçaré el teu bloc. Salut

Ferran ha dit...

Caram, Quim, em sap greu això que expliques. Sí que és gros; ho sento :(

nur ha dit...

Jo també espero que sigui ben llunyà això que expliques, coi! anyway, ànims, que ja s'acosta la primavera! :)

quim ha dit...

Ferran i nur: gràcies. La veritat és que llunyà en el temps no ho és (la notícia la vaig rebre el dilluns al vespre). Tot i que amb la família sacsejada per la tragèdia he tingut molt poca relació, la cruesa de les circumstàncies em va afectar molt.