diumenge, 31 de gener del 2010

Etern retorn

L'abril de 1988 un home magrebí s'atansa a un jove estudiant que es dirigeix a l'Estació de França, i li pregunta l'hora. L'estudiant, que no porta rellotge, fa càlculs i li dóna una hora aproximada. La resposta no és convincent perquè és increpat pel magrebí per racista.

El juny de 1992, mentre travessa la Plaça Universitat, l'home magrebí reconeix, en la manera de caminar d'un professor d'anglès d'acadèmia, al jove estudiant a qui li havia demanat l'hora quatre anys abans. Se li acosta per preguntar quina hora és. Els dos fan veure que no s'han reconegut. Per això, el professor li diu un xic avergonyit que no porta rellotge. Eso me lo dices porque soy moro li diu el magrebí de males maneres, i li ensenya el canell ostentant un rellotge massa gran per aquella època.

El gener de 2003, el que havia estat estudiant i professor d'anglès ara és un lingüista informàtic. Va caminant Rbla Catalunya amunt, cap a la feina, menjant el bocata que és el seu esmorzar. Veu baixar al magrebí que sempre li pregunta l'hora. En comptes de desviar-li la mirada i desviar-se del camí, es dirigeix cap a ell fitant-lo fixament. Quan queden poques passes per topar-se, el magrebí sobtadament l'esquiva i li dirigeix un somriure mofeta.

El febrer de 2010, el lingüista informàtic puja les escales per sortir de l'estació de Plaça Catalunya. Un home d'aspecte magrebí li posa la mà a l'espatlla i li diu: eh, me puedes dar la hora? El lingüista se'l mira i sense dirigir-li la paraula li dóna el seu entrepà.

2 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

El Bolero ravelià m'ha obstruït les neurones, amb la seva melodia meravellosa, i ja no tinc clar qui es va endrepar l'entrepà finalment, si el magrebí amb rellotge (o era sense?), o l'exestudiant maresmenc (o era de l'Eixample?).

El Bolero de Ravel el vaig descobrir fa dècades (dues, concretament), quan una parella que, sobre els seus patins, volava sobre el gel fins al podi mundial, ens l'oferia com a música d'acompanyament dels seus delicats moviments.

Bon diumenge i setmana, Quim.

Josep Rumbau i Serra ha dit...

Ostres, quina història! Jo no li hagués pas donat el bocata a aquest.
Per cert, ja saps la història del lloro, un moro, un mico i el senyor de Puertorico?