dissabte, 4 d’abril del 2009

El que l'oïda no veu

No sóc molt bo mirant. La meva vista només segueix la pilota de bàsquet o de futbol, però no interpreto el que està passant al voltant, si els defenses estan mal colocats, o si hi ha algú esperant la pilota en una bona posició. Jo no veig res de tot això. I no em preocupa. Si mirem un partit de futbol, no m'afecta saber que només veig un 10% del que podria veure si el mirés amb els ulls dels meus companys.

En quant a l'oïda, la cosa és diferent. Reconec que sento una sana enveja per aquells que escolten música i aprecien les coses que m'expliquen però que jo no he 'vist' en la meva imaginació. I m'imposo el repte de conèixer allò que per a altra gent li és natural. Recordo, per exemple, que un amic d'institut em va dir que havia flipat escoltant el preludi de Parsifal, perquè havia vist una estructura cristal·lina atravessada per feixos de llum purs, que no es descomponien en colors. En un moment donat, l'estructura desapareixia, tot quedava a la fosques i una pluja estelar començava a relliscar darrera les seves parpelles. I jo vaig dedicar estones escoltant el preludi, estirat al llit aplicant-me en l'exercici de veure aquella estructura diamantina pura i seguidament la pluja estelar, en comptes de dedicar-me a l'activitat més típica d'un adolescent en una situació semblant.


Wagner: Parsifal Prelude Act 1 from The Ring - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Recordo també que un company d'universitat, que em queia bastant malament, em va dir que les trompetes del primer moviment del segon Concert de Brandenburg de Bach eren tan diumenjades com els palmons del Diumenge de Pàsqua. Com que no sóc gaire amic de palmes i palmons, sempre he escoltat aquest moviment amb una atenció especial, intentant trobar-hi una cosa més suggerent.



Això sí: sento una saníssima enveja per un senyor gran, supervivent de la guerra civil, de la postguerra i altres convulsions històriques que en una conferència divulgativa sobre la història de la orquestra, en el moment de precs i preguntes, va comentar-li al ponent el següent: el que em crida l'atenció de les simfonies de Schumann és que aprecies un tema melòdic que esperes trobar més endavant, però aquest tema ja no torna a sortir més. Això no ho fa cap altre compositor. El normal és que la melodia es vagi repetint al llarg del moviment. Schumann, en canvi, no ho fa. Coi, jo que he anat a un cole de pago, a la universitat, màsters i tot el que vulguis, no me n'havia adonat. No sé si té raó, però tant se val. Si non e vero é ben trobatto. El que és important és que un alumne de l'escola dels bombardejos, del pa negre (quan n'hi havia) i la repressió hagi entès d'aquesta manera la música simfònica de Schumann. Ja us podeu pensar que m'he posat a escoltar Schumann com un boig.


9 comentaris:

helenna ha dit...

He descobert la música clássica fa poc. No hem fixo en cap aspecte técnic, segurament per la meva ignorància en el tema. Tanco els ulls i em limito a "sentir". Les sensacions son diverses. El piano m'evoca sempre el mar i causa en mi un efecte sedant.
La peça de Wagner m'ha portat a veure de nou un capvespre al Gran Canyon. He recordat tots els grocs, marrons i ocres barrejats amb el ataronjat blau del cel. Sublim, com el preludi.
Grrrrr, al final m'agradarà Wagner.

Un post molt ben escrit, as ussual.

Que bé que funciona la meva estimada Toshi, i es tant "mona".....
Petonets de café de diumenge. Tens els minuts de dormir "contats", hahahaha.

helenna ha dit...

Uii, segur que he fet un munt de faltes d'ortografía. Usual es amb una s, isn't it? ;)

Ferran ha dit...

Sort que l'Helenna m'ha aplanat el camí! Anava a dir que dec ser l'únic (com a mínim, l'únic habitual del Diumenja'm) incapaç de veure amb l'oïda, d'olorar amb la llengua ni de sentir amb el nas... però veig que no, que no sóc l'únic. Buf!

Parlant seriosament, disfruto com un camell amb la clàssica, però només allò que la meva oïda pot percebre. Això sí, si és alegre com aquest Bach, se m'eixampla el cor. Això compta? ;-)

Una abraçada, Quim (i hola, Helenna)

Josep Rumbau ha dit...

Escolta Quim, no cal que t'hi amoïnis, en una cosa tan subjectiva com l'escoltar música, cadascú fa el què pot. Jo, per la meva part, m'estic de fer masses anàlisis i procuro estar atent al què sento sense més. Ja sé que hi ha gent que escolta música des del pensament més estructurat i fa una audició absolutament racional. Jo prefereixo defugir aquesta manera d'escoltar-la i simplement miro de sentir-la, directament, amb molta atenció, sense jutjar, comparar o censurar. Després, una vegada acabada l'audició o el concert, com que la ment enregistra fins a cert punt el què ha sentit, pots fer-ne una valoració crítica, però no en el moment de sentir-la.
Per cert, una article molt ben escrit. Torna't a plantejat d'escriure un llibre.

Franc ha dit...

Quim, això de la sinestèsia atrofiada s’arregla amb un bon tripi. Haha. I quan se’t passin els efectes torna't a plantejar allò d’escriure un llibre. Fem força, dottore.

quim ha dit...

Helenna: vaja, ara em faltarà per veure els colors del Gran Canyon amb la música del Parsifal. Tal com el descrius ha de ser sublim. Segur que és una gran experiència. Mentre, haurem de conformar-nos amb vistes al mar maresmencs (molt de música de Toldrà). No l'has escoltat encara? doncs marchando una de Toldrà ben mediterrani... :D Per cert, la 's' que sobra de 'usual' és imperdoneibol.

Ferran: i tant que compta que se t'eixampli el cor amb J.S. Bach. Bach és tan genial, és tant la perfecció, que no ens importa gens assumir les nostres limitacions, perquè sempre et sorpren, com un moment feliçment inesperat (oooohh, que cursi, però és així).

Josep: jo tampoc analitzo la música mentre l'escolto. Precisament, el que envejo és l'evocació d'imatges completament espontànies. I realment, algunes persones que no tenen un sentit crític agut amb la música, t'expliquen cada 'visió' que et fa pensar si no és una gran sort deixar-se invadir per les imatges auditives sense prejudicis. M'alegro que t'hagi agradat com està escrit el post. Una abraçada.

Franc: uffff, ja no tinc edat per tripies. Si em prenc un trinaranjus i ja tinc cremor d'estómac. M'afalaga que tu i el dottore m'animeu a escriure un llibre però em sembla que, igual que no agafo el cotxe perquè sóc responsable i no vull fer mal ni a mi ni als altres, tampoc em poso a escriure novel·les per no avorrir a la gent al tren. Sóc incapaç de parlar d'homes que no estimen les dones. Què hi farem!

Franc ha dit...

Ei, ei, que un llibre no és necessàriament una novel•la popular. Jo almenys no penso en això, quan t’ho proposo.

helenna ha dit...

Escriuré: Usual va amb un S, 100 vegades ;).

PleaSe, fes cas del dottore i del Franc (molt a pesar de luquetujasaps), tenen molta raó.
Petonets.

Josep Rumbau ha dit...

Podria ser un llibre l'acció del qual passés entre Arenys o població similar i Barcelona i on hi sortissin, naturalment, algunes escenes impagables dels viatges en tren a les hores punta. Hi podria haver-hi descripció poètica del paisatge al llarg de les estacions de l'any plagades de mediterraneitat, escenes costumistes, història d'amor i/o desamor i també una mica d'acció. Amb algun comentari imprescindible sobre la influència del mar a la música de Toldrà i la poesia d'Espriu. Ja veus que et vaig donant idees.
Jo, de ben segur, el llegiria.