dissabte, 1 de novembre del 2008

Associacions





Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.



Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.





Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.







The Isle of the Dead Op. 29 (2002 Digital Remaster) - Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire/Ernest Ansermet



I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.







Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel

9 comentaris:

Josep Rumbau ha dit...

Molt interessant aquest post, però em temo que el negoci de les pedres no és pas bijuteria "circonítica" sinó que es tracta de veritables brillants fets per tractament físico-químic de les restes orgàniques i sembla que n'hi ha fins a 2 carats i en diversos colors i preus "de joieria". És que se les pesquen totes! Aviat a algú se li acudirà fer esculptures amb els ossos, per què no? o penjolls, en diferents dissenys, fets de vèrtebres del pare o de la mare, o de la tieta, ... Viatjant per l'orient trobes sovint penjolls ben macos fets d'os de camell, per què no, doncs, de l'ossamenta familiar? I, a més, els preus serien molt més aasequibles que els brillants i aptes per a totes les butxaques. Serien, de fet, records més democràtics i més ara amb la crisi que tenim a sobre. En fi, és qüestió de no perdre el sentit de l'humor (i del negoci) fins i tot davant la mort. Espero no haver estat massa macabre.

helenna ha dit...

Una amiga de l'infància d'una bona amiga meva va viure amb la seva familia i 5 d'altres en el cementiri de La Almudena de Madrid com a cuidadors del recinte. Nenes que despertaven cada matí amb el lúgubre paisatge de creus i flors. Una experiéncia per aprendre a no témer a la mort.
El negoci que s'en fà de tot plegat ho trobo infinitament més macabre.
M'encanta la música d'aquest post, ambdúes peces son molt adients. Les fotos em recorden un lugar de Itàlia de cuyo nombre pienso seguir acordándome mucho :-*

quim ha dit...

Josep: el comentari no és gaire macabre però em recorda una pel·lícula que sortia en Agustín González. Ai, com es deia... Siete mil días juntos o alguna cosa així.

Helenna: Potser al Cementiri de l'Almudena el paisatge és lúgubre, però hi ha cementiris mediterranis que són ben lluminosos i poètics. I, francament, no estan molt lluny per visitar-los. M'alegra que t'agradi la música. A mí m'agraden molt les fotos. La placa del palau (ara casino) on va morir Wagner i la vista del cementiri són documents gràfics interessantíssims.

Sara Maria ha dit...

Es cert, justament aquest diumenge hi havia la publicitat en un diari... No recordo quin... Ho trobo de molt mal gust... Ara bé, hi ha gent per a tot!!

Eli ha dit...

Oh... prou de posar fotos de Venecia...
Que fas dentetes???? Ai....
Jo vull tornar!!!!!

Oi que és màgica???? De tot el text, és la única cosa que et sé dir, perque Venecia em te enamorada.....

Per cert, negoci, és poc!!!! No sé on anirem a parar.... Ara, que jo un penjoll així no el vull ni de casualitat!!!

quim ha dit...

Sara Maria: sí, hi ha gent per a tot. I que duri... Si no, no m'haurien donat arguments per fer posts que cita la Galería del Coleccionista, que era una cosa que tenia pendent...

Eli: doncs vés a saber de què deuen estar fetes les teves arrecades... Bé, es broma :D

Sara Maria ha dit...

Genial la música... Avui me l'he posat a la feina mentre feia una feina mecànica...

quim ha dit...

sara maria: m'alegro que t'agradi la música. Sobre treballar i escoltar música vaig fer fa bastant de temps un post. Es deia música mecanogràfica. El pots llegir aquí, si vols

http://diumenjam.blogspot.com/2007/02/msica-mecanogrfica.html

Salut

Anonymous ha dit...

Quim, moltíssimes felicitats!!!!
Enhorabona per ser com ets, et desitjo que segueixis "respirant" així molt de temps, i que continuis transmetent aquesta energia tan peculiar que tens, no sabría com definirla, una barreja de sensibilitat i positivitat.
Repeteixo: FELICITATS!!!!
Anna de Girona.