- Blood on the rooftops. Venice in the spring... (De la cançó Blood on the Rooftops de l'àlbum de Genesis Wind and Wuthering)
- Der Tod in Venedig
- Història de l'art i la música a la Basilica di San Marco.
Vespro Della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Cor Monteverdi, The London Oratory Junior Choir, i The English Baroque Soloist, dirigits per John Eliot Gardiner. Déu meu, que fort! Un vídeo d'una bellesa i d'una intensitat espiritual esborronadores.
- Veneeecia.... Veneeeecia... (...) Vamos juntos a la playa. Quiero comprarme un jersey a rayas... (de la cançó Venecia, d'Hombres G.)
-How good it is to sit in a chair and talk of love. Una altra Venècia, sota una altra pluja, amb la meva estimada amant madura, Cara. No en sabia més... tenia setze anys.
-Qué profunda emosssión...
- Katharine Hepburn, i la seva pèrdua de la sabata amb un Rodolfo Langostino
Aquests són alguns retalls dels records de la Venècia plujosa i ventosa de la meva primera visita quan era un nen, barrejats amb retalls de la Venècia que he anat idealitzant, segurament per la promesa que em vaig fer de que hi tornaria. Dimarts que ve hi tornaré. M'emportaré en l'equipatge de mà totes aquestes imatges i tota la prosa referida a Venècia per veure-la amb els meus ulls i amb els de la meva companya de viatge, i això fa que encara en tingui més ganes.
Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.
Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.
8 comentaris:
La meva primera visita a Venècia també va ser plujosa, una Setmana Santa de quan jo tenia 14 anys. Després hi he tornat, amb sol, amb núbols, amb pluja un altre cop. Sempre es magnífica, i sempre trobes racons on no hi ha massificació de turistes.
Quim, aquest post l'has brodat al 100%. Fantàstic! El gust amarg d'una "Mort a Venècia" que em supera, amb la qual no puc, l'he deixat ràpidament enrere gràcies a la resta de les propostes musicals.
I què dir del Sebastian passejant (trontollant?) pel Lido, amb aquella música que tant ens agrada de fons. Insuperable!
Molt bon viatge, a Venècia i a l'adolescència superada! ;-)
De la part musical em quedo, sense cap dubte, amb la bellesa serena de la composició de Monteverdi, per cert, el pare de la òpera i, si a més, està emmarcada amb l'àurea visio dels mosaics bizantins, el goig és complet.
Després voldria aconsellar-vos a la teva companya de viatge i a tu mateix que no us perdéssiu un passejada en gòndola de nit. Insisteixo DE NIT. Reviureu l'ambient de la Venècia del disset o el divuit, sense sorolls, només amb els avisos orals del gondoler i amb la il·luminació pròpia de cada habitatge, sense contaminacions lumíniques modernes. És una experiència que és com viatjar en el temps i que no us podeu pas perdre. De ben segur que m'ho agraïreu.
De la molta literatura sobre Venècia et recomano un llibret del poeta Joseph Brodsky, ‘Marca de agua’. L’apunt del Dottore m’ha fet recordar-lo. Per bé que Brodsky no és gaire partidari dels passeigs en gòndola –és una cosa que els nadius no fan mai, diu, i no només perquè és car: “Nada puede estar más lejos que las góndolas de los asuntos de los venecianos [...] Lo más que se acercan a una góndola es cuando cruzan el Gran Canal en el transbordador o cuando llevan a casa alguna compra de difícil manejo; una lavadora, digamos, o un sofá.”– finalment sucumbeix a l’oferiment d’un passeig nocturn, i la seva perspectiva canvia radicalment: “Había algo claramente erótico en el paso silencioso y sin rastro de su leve cuerpo sobre el agua, muy parecido a la forma en que la palma de la mano se desliza por la suave piel de la amada. Erótico, porque no tenía consecuencias, porque la piel era infinita y se mantenía casi inmóvil, porque la caricia era abstracta.” En fi, ja veus el to. Em sembla que pot ser una lectura plaent pel viatge.
Les meves dues estades a Venècia van ser al 1982 i al 1994, excursions d’anada i tornada d’unes poques hores. I en cap de les dues vaig pujar a una gòndola. Potser perquè era de dia i no portava la companyia adequada. Això sí, al primer viatge, mentre esperava el tren que m’havia de dur de tornada a Florència, vaig acomplir un dels meus somnis d’infantesa: entrar a l’Orient Exprés. Ja posats vaig robar una tovallola del lavabo (que llastimosament, potser fet exprés per evitar els robatoris, no duia cap distintiu).
Bonic post, Quim. Aquesta temporada els posts respiren, respiren... Que tinguis bon viatge.
Franc
Ahir em vaig comprar unes sabates (rés a veure amb les de la meva admirada Hepburn). Unes sabates comodíssimes que recorrerán cada racó de Venècia amb tu, sota un sol radiant, n'estic segura.
El video de Hombres G, m'ha transportat als meus anys d'institut a Girona, quins records!.
De la película i la banda sonora de Mahler.. què dir....les dues em conmouen.
Quim, aquesta vegada no penso ser gens objectiva. Un post senzillament preciós, com diu el Ferran, l'has brodat al 100%.
Ahh, ja posada a llegir els comentaris dels teus lectors,el Josep i el Franc (un petó, Franc), m'estic replantejant fer la turistada i si m ho tornes a demanar, anar en gòndola.
Mile grazzie:-)
Sara Maria: la meva primera visita va ser plujosa, ventosa, senzillament horrorosa... Estic convençut que aquesta vegada il sole risplenderá...
Ferran: gràcies. Sabia que t'agradaria aquesta joia del Retorn a Brideshead. Una Cara tan senyora, tan elegant, la música, els colors pastel de la platja d'El Lido, un Sebastian vulnerable i conmovedor... Saps? quan la Cara diu allò del 'How good it is to sit in a chair and talk of love?...' la seva expressió em va frepar ja des del primer moment que vaig veure la sèrie. És un gust haver estudiat anglès, només per gaudir-ne encara més amb la seva veu.
Josep: ets un místic. Completament d'acord amb tu en què aquest video té una bellesa serena. Gràcies, per cert, per recomenar d'aquesta manera lo del passeig en gòndola. Pel que he vist més avall, ja hi ha torres que trontollen. Per cert, no he posat comentari al teu bloc però aprofito per dir-te que el Castronovo és impressionant. Ah, i em va encantar el Schubert d'en Wilhem Kempf.
Franc: buf, quin comentari més suggerent. Impressionant la cita literària. Te l'agraeixo molt, perquè em sembla que davant d'una descripció com la de Brodsky, qui es resisteix a anar en gòndola per la nit. Veig que tu també tenies coses pendents de la infantesa (tovallola Orient Express). Ostres, des de l'institut que no havia tornat a cantar el Venecia sin Ti :) Moltes gràcies, Franc.
Helenna: m'agraden aquestes sabates. No són vermelles, però mira... què hi farem! Les últimes notícies són que possiblement hi haurà arribada per mar, al capvespre. O sigui que... momento Adagietto brutal. Per cert, que quan escolto els Hombres G penso en dos adolescents ballant un a Platea i un altre al Quijote. Qui ho hauria dit... :D
Quina enveja!!!!!!!!!!
Ara fa un any, la que estava a Venècia era jo. Hi he estat tres vegades, i les tres m'ha rebut el sol.
Tinc una amiga Italiana, que diu que si Venècia t'estima, sempre et rep amb sol, sinó, no hi ha res a fer.
Be! Que us ho passeu molt be aquests dies.
Oh... la meva enamorada Venecia...
Hi vaig anar 3 anys seguits, i ara sento nostalgia... Jo vull tornarrrrr!!!!
Publica un comentari a l'entrada