Helenna: serveixen per al que vulguis. Faltaria més :D
Anònim: gràcies anònim anònim
Ferran: haurien de sortir dos moviments de dues sonates per a piano de Mozart, interpretades pel Glenn Gould. Estan penjades al Goear, però aquest matí se'ls ha caigut el servidor i per això no es veuen. Espero que ho tinguin arreglat en breu. Si no, ja les penjaré en un altre lloc (imeem, potser)
A banda de la meva revolució particular, el títol del post es deu a dues raons. La primera és la manera de Gould d'interpretar aquestes sonates. Gould hi posa tot el seu caràcter, temperament, i sentit dramàtic i teatral a unes peces suposadament galants, cortesanes i refinades. L'altra raó és la transferència a un piano romàntic d'unes peces ideades per un piano més petit, que lògicament tenia una sonoritat molt diferent, més petita i domèstica.
Glenn Gould va ser un pianista discutit per la seva personalíssima manera d'interpretar els clàssics. Grans pianistes com Alfred Brendel no el podien suportar gaire, però jo trobo que té un punt de genialitat que fa que tot allò que tocava tenia un indubtable interès. Malgrat tot, a mi m'agrada! Visca Glenn Golud!
Ara sí. Com altres peces ofertes pel Diumenja'm, aquestes dues al piano passen a formar part del repertori ocasional per asserenar l'esperit d'en Ferran...
6 comentaris:
Si jo revolucionés la lingüistica computacional tb ho faría amb aquestes peces. Serveixen també per planxar? :-))
Gràcies Quim
Ei, que no m'apareix res, en aquest post! Hi ha un vídeo YouTube, potser? A mi em surt un espai en blanc, no hi veig res! :-(
Helenna: serveixen per al que vulguis. Faltaria més :D
Anònim: gràcies anònim anònim
Ferran: haurien de sortir dos moviments de dues sonates per a piano de Mozart, interpretades pel Glenn Gould. Estan penjades al Goear, però aquest matí se'ls ha caigut el servidor i per això no es veuen. Espero que ho tinguin arreglat en breu. Si no, ja les penjaré en un altre lloc (imeem, potser)
A banda de la meva revolució particular, el títol del post es deu a dues raons. La primera és la manera de Gould d'interpretar aquestes sonates. Gould hi posa tot el seu caràcter, temperament, i sentit dramàtic i teatral a unes peces suposadament galants, cortesanes i refinades. L'altra raó és la transferència a un piano romàntic d'unes peces ideades per un piano més petit, que lògicament tenia una sonoritat molt diferent, més petita i domèstica.
Glenn Gould va ser un pianista discutit per la seva personalíssima manera d'interpretar els clàssics. Grans pianistes com Alfred Brendel no el podien suportar gaire, però jo trobo que té un punt de genialitat que fa que tot allò que tocava tenia un indubtable interès. Malgrat tot, a mi m'agrada! Visca Glenn Golud!
Ara sí. Com altres peces ofertes pel Diumenja'm, aquestes dues al piano passen a formar part del repertori ocasional per asserenar l'esperit d'en Ferran...
Publica un comentari a l'entrada