Quan vaig arribar al restaurant de l'encantadora Plaça Prim, vaig recordar la frase d'un famós documentalista que em va agradar: per canviar la realitat no cal el Photoshop. Simplement canvia el text del peu de foto. Malgrat que en el peu d'imatge del meu vídeo documental sortirà Plaça Prim (Barcelona), quan vaig veure una casa blanca que feia cantonada, talment vaig tenir la sensació de que llegia el peu de la foto-postal d'una plaça cordobesa o de Granada.
Les modificacions de la realitat segons el peu d'imatge no van acabar aquí. Una paella servida en un plat llarg, amb el peix en règim d'aïllament respecte als grans d'arròs, va encetar la controvèrsia sobre si un arròs servit d'aquella manera era una paella o no. I amb la comensal que tenia al costat discutíem de manera discreta quin peu de foto posàvem a l'escena d'un home i una dona que dinaven a la taula del costat. Ella amb un vestit cenyit gris i ell, català amb corbata i camisa a ratlles, i uns llavis de pintura barroca del déu Bacus. Segons el text proposat per la meva companya, la intenció d'aquell dinar era molt clara, i si jo li deia: no pot ser, perquè ella no s'ha tocat l'orella cap vegada' ella em replicava: doncs, mira... ja és la segona ampolla de cava que demanen. A més, no veus com s'inclinen sobre la taula quan parlen?.
Quan vam sortir del restaurant encara no havíem arribat a un consens sobre quin peu de foto definitiu li posàvem a l'escena. Anant de camí a la feina, vaig passar pel davant d'una portalada que descobria un vestíbul en penombra. Podia veure el moviment de dones esperant al voltant de rellotges i lletres de cartolina, clavats amb xinxetes en un tauler de suro. Se'm va acudir posar un altre peu d'imatge: el meu col·legi, minuts abans de sortir. Però al veure dues dones grans en cadira de rodes darrera dels vidres de la finestra del costat, i uns homes aixecant cartrons de bingo amb les seves mans plenes de falles, depressions i venes abultades, vaig dubtar sobre si calia canviar aquell text descriptor d'una nova naturalesa viva.
4 comentaris:
Complicat posar un text a peu de foto d'una imatge quotidiana. Diferents interpretacions, encara que a vegades el que veiem és tant explícit que no "calen" comentaris.
Boníssim el video del "Body language".
Ahh, per cert... Jo que no sóc entusiasta de la paella, m'agrada (más que mucho... bastante), servida de la manera tradicional :-D
uhm, potser és que tinc el cap espès (molt), però he trobat que era un post kafkià (on és la foto de la plaça prim? i el peu de la foto? és més: on és la plaça prim? què hi tenen a veure els vídeos? argh! no entenc res)
com l'helenna, tot i que no m'agrada gens la paella, si me l'he de menjar, que sigui tradicional.
Realment el sentit del post és el que diu l'Helenna, i el vídeo del body language està relacionat amb el llenguatge corporal de la parella que la meva companya de taula i jo intentàvem interpretar. De tota manera, no 'cale' que doni més explicacions, ni fotos ni adreces. Crec que la gràcia està en què cadascú posi el peu de foto- que és el mateix que dir que interpreti- el post com vulgui. Fins i tot, m'agrada que el post es converteixi, al final, en un debat de com s'ha de servir una paella :D
Ho confesso: com a la Núria, a mi el post també m'ha deixat descol·locat, d'entrada. Després m'ha obligat a esprémer-me el cervell i mirar de pillar on era el "truc".
De desistit, així que merci a les explicacions de l'Helenna i teves, hehe...
Ah!, si voleu paelles surrealistes, entreu en qualsevol restaurant espanyol de Berlin. No cal que la demaneu: mireu-vos només els plats d'aquella parella alemanya que seu a la taula del costat. (Per cert, em sembla que ella escura els llagostins amb un posat una mica... sí, sense dubte, més body language! ;-))
Publica un comentari a l'entrada