diumenge, 19 d’agost del 2007

Geografia humana a Vilabertran

Tot i que, teòricament, el Diumenja'm està de vacances no me'n puc estar de comentar aquí una cosa extraordinària que em va passar ahir al concert de la schubertíada a l'església de Vilabertran. Un concert de lieder de Schubert, Hugo Wolf, Wilhem Stenhammar, Ture Rangström i Richard Strauss, interpretats per la soprano Malin Christensson i el pianista Roger Vignoles.

Fins ahir nit, quan anava a concerts, la meva mirada tenia tendència a elevar-se i entretenir-se mirant les figures dels retaules, o bé les flors i les nimfes de vidrieres modernistes. En canvi, ahir em vaig dedicar de manera quasi exclusiva a mirar el cos de la soprano. Podeu pensar tot el malament que vulgueu, i en certa manera tindríeu raó, perquè el vestit que portava la Christensson em va recordar el que porta la Anne-Sophie Mutter a la interpretació de la sonata Primavera de Beethoven que vaig penjar el febrer, i el seu cos era molt mutterià, amb una esquena descoberta molt atractiva. Però tot i que haig de reconèixer que la meva concentració en el cos de la soprano va tenir un origen sensual, explicaré altres motius del per què, per primer cop en un concert, la meva atenció es va concentrar en el cos de la intèrpret, com si analitzés un mapa d'un país per descobrir.



Acabat el bloc de lieder de Schubert, durant el qual els meus ulls es deixaren gronxar per les espatlles perfectes de la Christensson, em van dir que m'havia de fixar en la seva panxa; així apreciaria amb quin domini ella regulava tota la seva maquinària interior per mantenir un cant intens i precís.




Victòria dels Àngels cantant 3 lieder de Schubert

I així ho vaig fer: durant el bloc dedicat a lieder d'Hugo Wolf, vaig fixar els meus ulls en les contraccions de la seva panxa, però tampoc em podia resistir a la temptació de tornar a mirar les seves espatlles que, en aquell moment, semblaven arrodonir-se per acaronar l'aire que sostenia la nota.



Elisabeth Schwarzkopf interpretant un lied d'Hugo Wolf

Després de la mitja part, amenitzada amb una bona copeta de cava, no vam tenir cap impediment per canviar de lloc i seure a les primeres fileres. Tot va canviar: no només vam apreciar el cant de manera més directa i pura, sense cap distorsió per la reverberació, sinó que vaig descobrir un ens extraordinari: la nou del coll de la soprano. Més aviat eren dos nous amb vida pròpia que reptaven o vibraven sota una pell que, en dècimes de segon, podia ser llisa com el fang moldejat en el torn, com podia crispar-se i semblar el llençol d'un llit encara per fer. Semblava també com si el dit d'un violoncel·lista pressionés obstinadament les cordes marcades al seu coll i es mantingués vibrant, mogut per una força invisible. Tot un reclam potentíssim per a l'estrangulador de Boston.

En el moment de les reverències vaig apreciar el treball intens, des del punt de vista físic, que comporta el cant. Una tènue pel·lícula perlada de suor entre la clavícula i el seu avantbraç esquerre, que s'estenia també àmpliament per la seva esquena, n'eren l'evidència més clara. Evidència imperceptible, però, unes fileres més endarrere. Aquella suor era fruït de l'esforç i de la calor que hi feia a l'església; una calor que no justificava, tot s'ha de dir, el 'crec-crec' dels vanos que vaig sentir de fons en el moment de cantar el sublim Morgen de Strauss.



Janet Baker cantant Morgen de R. Strauss

Si voleu aproximar-vos a la fascinant geografia humana de les sopranos, podeu admirar aquest Geistliches Wiegenlied de Brahms interpretat per la Jessye Norman. Una geografia que, aquí, es redueix al rostre i al coll (ah, i la llengua). Estic obert a qualsevol suggerència per penjar geografies més extenses.




A Medicina del Canto, Ópera, Música y otras cosas podeu trobar una crònica més 'musical' i detallada de l'actuació. I, sobretot, no us perdeu una mirada poètica i profunda del concert a Cap Blau

14 comentaris:

franc ha dit...

No hi ha testimoni gràfic, de tot això?

Ferran ha dit...

Quim, una descripció fantàstica. Mentre la llegia i escoltava la música, em sentia com si jo també fos a Vilabertran.

Anonymous ha dit...

era la Na, que me n'he oblidat...

Anonymous ha dit...

gràcies ehh! :)
Escolta perquè t'agrada tant aquest Morgen? i els suecs et van agradar?

quim ha dit...

fran: no, no hi ha testimoni gràfic. Ja saps que no porto màquina de fotos i ni el Dottore ni l'Anna en portaven.

ferran: m'alegro que et sentissis com si fossis a Vilabertran. De totes maneres, t'asseguro que si hi haguessis estat l'experiència hauria sigut molt més intensa :D

Na: per què m'agrada tant Morgen? Uf, és difícil d'explicar. La vaig sentir per primer cop cantada per l'Elisabeth Schwarzkopf en una mítica gravació per la EMI de les quatre últimes cançons de Strauss, juntament amb altres lieder, amb el George Szell. Em va posar la pell de gallina i vaig sentir una melangia dolça, dolça que no volia que se n'anés. La vaig tornar a posar unes deu o dotze vegades seguides. Simplement, és una cançó plena de bellesa en el sentit platònic, la bellesa que fa que tinguis nostàlgia d'un temps o un lloc que no saps quin és però que l'intueixes. Em queda molt cursi això, però és així per a mi.

Sobre els suecs, doncs la veritat és que em van agradar molt. I la del Grieg que va cantar al final, tot i que als noruecs els tinc mania, també em va agradar molt.

franc ha dit...

En Ferran té raó: saber explicar el que un ha vist perquè els altres ho vegin amb l’oïda atenta de la lectura és un art que el nostre ‘poeta de la web’ domina.

Josep Rumbau ha dit...

He quedat del tot anorreat després de llegir la teva literària crònica. Ja et dic jo que ets el poeta de la Xarxa. Allò de que s'arrodonien les espatlles com acaronant l'aire que sostenia la nota m'ha arribat a l'ànima!

quim ha dit...

Franc i Josep: és tot un honor que em concediu l'apel·latiu de poeta de la xarxa. Ara bé, haig de reconèixer que si no em controlo i em deixo anar puc elevar-me a 'las más elevadas cimas de lo cursi' :D

Per cert, Josep, t'ha agradat la selecció de lieder que he posat?

Anonymous ha dit...

Una crónica fantástica, “el poeta de la xarxa” me vuelve a trasladar
sus vivencias, de manera que se transforman en mías.
Siento no haber estado allí, pero lo he sentido como si formara parte.
Eso si, no puedo reprimirme ante el hecho de que teniendo cuenta, que yo también me pongo ñoña….no deja de sorprenderme el estado de cursilería al que se puede elevar uno ;)
Y más teniendo en cuenta, en q se centraba tu mirada…Hombres!!!

Gracias Quim, por hacer lo tuyo…mio

Betty :)

Josep Rumbau ha dit...

Quim, perdona no haver-te contestant abans la teva pregunta sobre la meva opinió sobre els lider posats. Estan molt i molt bé. Si em fas triar potser em quedaria amb la Jessye Norman cantant la cançó de Brahms. Com sempre està fantàstica.

quim ha dit...

Betty: uf, si la cursileria serveix per a compartir i gaudir també de les vivències de l'altre, benvinguda la cursileria :)

Josep: sabia que t'agradaria. Sobre la cançó de Brahms i la Jessye Norman, què dir? La canço em va semblar una meravella i la interpretació sublim.... Després d'això ja poden venir cien mil naves i portar-me a la galàxia de Raticulín :)

Paulo ha dit...

Olá. Descobri o blog através da "minha" Norma no Youtube. É um prazer ver que ela está tão bem acompanhada: Janet Baker, Jessie Norman, Victòria dels Angels, que vi cantar em Lisboa... Que todos os dias sejam um bom Domingo à tarde. Saludos desde Lisboa para a Catalunha. Viva!
palalmeida
valkirio

quim ha dit...

Muito obrigado. Eu desejo que você aprecia mais tardes de domingo com meu bloc. Eu sou pesaroso que eu não posso traduzir meus posts no português. Eu olhei vosso bloc e eu encontrei-o muito interessante assim que eu adicionarei vostro “valkirio” a meus links. Eu espero que nós podemos trocar experiências, e paixões artísticas.

Um abraçao

Paulo ha dit...

Moltes grácies. Em gostaria de escrevir en catalá... Però es mol dificil.
Saludos.