Una Norma gens normal (al menys fins ara)

Últimament es van produint esdeviniments que alteren el cicle del diumenja'm. Semblava que estaria tancat per vacances per letargi estival però afortunadament passen coses que d'alguna manera crec que han de quedar reflectides en aquest bloc, tot i no ser diumenge (un ritual que m'he saltat a la torera). Un d'aquests grans esdeveniments, és com no, la Norma que vaig veure ahir. Ostres, vaig poder fer una cosa que sempre havia somniat des d'aquells dies que m'agenollava per veure un trosset d'escenari desde el quart o el cinquè pis del Liceu. Vaig mirar des del meu seient de platea el galliner i amb un somriure de triomf el vaig saludar silenciosament. Curiosament, estava assegut a la mateixa localitat que una molt bona amiga meva havia ocupat el divendres passat. Casualitats de la vida que, com diria la Meg Ryan en una pastelosa comedieta americana, potser 'es un senyal'.

Impressionants els bravos que el meu acompanyant i jo vam dedicar a les dues heroïnes de l'òpera, impagables els comentaris no gens favorables al tenor, del qual no podíem entendre que podés despertar tantes passions femenines (dins i fora de l'escenari), si no era potser perquè el seu personatge es deia Pollione :) i que es movia entre ostentosos menhirs fàlics, o perquè s'ensumava l'olor a Dolce & Gavana. Ara bé, el moment culminant de la vetllada va ser quan vam beure cava als camerinos, amb el director d'orquestra, els cantants i un professional que per a mi m'és entranyable, tot i no haver-lo conegut en persona fins ahir, com l'apuntador. El mític apuntador del Liceu, que sempre l'he sentit pronunciar unes síl·labes amb vocals ben obertes en les retransmisions de les òperes per Ràdio 2.

Moltíssimes gràcies a qui ahir em va donar l'oportunitat de gaudir d'un moment tan especial com aquest i també de poder gaudir de tota una vetllada operística amb un constant brollar d'anècdotes, i portat com de puntetes pel seu tarannà sempre afable i obert.

Ah, un regalet al·lusiu a la Norma. Una interpretació de la Casta Diva bastant diferent, crec jo, de la que vaig escoltar per la Fiorenza Cedolins. Gaudiu-ne



I dues peces sublims de la Norma interpretades per la Joan Sutherland (la del calaix per mandíbula) com a Norma i la Marilyn Horne, com a Analgisa. La primera peça és 'Mira, o Norma',



i la segona és el trio amb les dues grans dames i el Pavarotti



Dues interpretacions diferents també de la que vaig escoltar ahir, però tingueu els kleenex preparats.