Mans fredes
Mans calentes
Mans que agafen
Mans que s'agafen
Mans que netegen (Ni tots els perfums de l'Aràbia podran endolcir aquesta mà, Macbeth Acte V. Escena I).
Mans que reconeixen
Mans buïdes
Personalment, prefereixo la versió de 'Mujercitas' del Cukor, però no l'he trobat.
Manurealitats
Manualitats i mans com si et toquessin
16 comentaris:
i tu això ho fas amb un sol dit?
Na
Ostres, en Carreras amb uns 20 anys menys, isn't it?
Na: amb un sol dit és una mica difícil. No et referiràs a lo que fan les mans calentes, oi? :)
nur: doncs sí, en Carreres té fins i tot 25 anys menys. És una representació de la Boheme al Metropolitan del 1982. Com veus, una gravació 'hechizo de luna' total :)
aquesta selecció de mans m’ha fet pensar... per exemple, quan gaudim d’un concert i volem un bis i aplaudim. Al principi s’aplaudeix una mica, després una mica més, i encara més... fins que tothom troba un ritme en comú... i aplaudim encara que les mans ens facin mal o molt de mal... però no ho podem deixar estar fins que no apareix l’artista que ens torna a interpretar una altre peça i una altre. Les mans aplaudeixen, construeixen, acaricien... i d’aquesta manera les mans ens poden apropar de moltes maneres al que volem... llavors només queda preguntar-nos què és el que realment volem...
Ona
Aquí està la pregunta: què és el que realment volem?
Gràcies Ona pel teu comentari i la teva reflexió.
I les mans que interpreten?
tacet: sí, tens raó. Falten les mans que interpreten, i moltes d'altres. N'aniré posant :)
M'agradat aquest post. Allò de les foques o el què siguin és molt enternidor. En quant a l'òpera, he retornat a la joventut veient i sentint en Carreras abans de la malaltia, tot i que ja es feia baixar aquesta ària mig to. Comprova-ho: fa un si natural quan hauria de fer el do. Però vaja, això ho fan quasi tots. Amb això de que el diapason ha pujat tenen l'excusa perfecta. Cal remarcar,però, que després del Diestefano ha estat el millor fraseig en òpera italiana que hem pogut sentir per aquestes contrades. En canvi, la pel·lícula del Don Giovanni del Losey no m'agradat mai, tot i que he de reconèixer que la Berganza està esplèndida.
Salutacions,
Josep: gràcies pel teu comentari sobre la interpretació d'en Carreras. Jo sóc un aficionat sense coneixements tècnics- un aficionat d'oïda- i no hauria apreciat el que has comentat. Agraeixo molt les teves explicacions: tinc el luxe d'aprendre de tot un expert :)
Estic completament d'acord amb el que dius del Don Giovanni del Losey. Tot i sortir la Berganza i la Kiri-Te-Kanawa, em sembla una peli bastant desafortunada. Però, ¿saps el que m'ha costat trobar un 'La ci darem la mano' on el Don Giovanni li agafi la mà a la Zerlina sense preàmbuls? Vull dir, dient-li 't'agafaré la mà' amb les mans juntes i no a dos metres de distància?
Ai! els directors d'escena; si només fos això de les mans agafades ja podríem estar contents.
El que m'agradaria comentar és aquest acompliment inexorable de no sé quina variant de la Llei de Murphy que diu: "en un sistema jerarquitzat tothom té tendència a pujar fins arribar al seu nivell d'incompetència". Em refereixo, i arrel de la recent mort de'n Rostropovitx, a la mania que han tingut alguns grans intèrprets de primeríssima fila de voler fer de directors d'orquestra. No només hi ha el cas de Rostropòvitx, també hi ha el de Pau Casals i altres. Fixat-t'hi que tant l'un com l'altre han estat grans mestres de la interpretació i, en canvi, han estat uns directors ben mediocres. És clar que hi han hagut excepcions com és el cas de Daniel Barenboim. També recordo el cas de Gandolfi, excel·lent director del Cor de la Scala i després del Liceu que es va encastar de voler dirigir l'orquestra i la veritat és que els resultats eren bastant pobres. però ja veus, el talent està a vegades renyit amb l'autocrítica.
Fins ara no he pogut mirar, escoltar, sentir... el post, tot plegat... molt bo!!! (uff... quina feinada)
carme
Josep: Diuen que aquesta màxima "en un sistema jerarquitzat tothom té tendència a pujar fins arribar al seu nivell d'incompetència" és una mostra de que la naturalesa és sàbia. Si el sistema és piramidal, quant més amunt estàs de la piràmide a més gent afecten les teves decisions. La millor manera d'evitar una catàstrofe per culpa d'un incompetent és que aquest pugi d'escalafó. Així pot delegar, no ha de fer res i la feina i les decisions importants les fan la gent que està més avall, que són les més competents. Per tant, per ecologia és millor que els incompetents pugin d'escalafó perquè com que es poden permetre el luxe de no fer res també fan menys mal. Això sí, si vols ascendir has de d'haver donat mostres clares d'incompetència. Si no, no consideren urgent ascendir-te i tenir-te neutralitzat i calladet amb un millor sou.
carme: no et creguis, no és tanta feina. Tens una idea i quan no tens gaire temps per escriure busques un video relacionat amb aquesta idea. I després un video et porta a un altr video i així vas fent
M'alegro que t'hagi agradat el post.
És una interpretació consoladora però crec que no és la única vàlida, però està bé, què carai!
Josep
josep: sí, tens raó. M'havia descuidat de dir que aquesta és la interpretació en una organització empresarial però que tu parlaves de grans artistes i no sé si seria aplicable a ells. Ara, aquesta interpretació de consoladora en té un rato... I si m'ascendeixen tampoc no em sentiré malament.
No hi estic amb en Josep Rumbau. Casals no era de cap de les maneres un director mediocre. Tampoc Rostropòvitx. En canvi, comparteixo el criteri sobre Gandolfi,qui, per cert, ens va dirigir un parell de cops als del Vallès: massa so i poca música.
És que el cas del Romano Gandolfi era molt evident! Els dos grans cel·listes que he citat és evident que no arribaven a aquests extrems, però no em podeu negar que la qualitat de les direccions musicals de Casals o de Rostropòvitx no arribaven ni de lluny al nivell que tenien com a intèrprets. Això és el què volia dir.
Publica un comentari a l'entrada