Pas para los planetas

L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.

Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.

Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas

Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.

Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.

El coneixement que dóna la por

A molta gent- sobretot als hipocondríacs com jo- ens fa molta por anar al metge i a l'era pre-Google esperàvem que el cos evolucionés favorablement i dissipés els nostres temors de malaltia seriosa. Ara, però, no deixem que el cos esvaeixi la por, sinó que deixem que Google ho faci- i no el metge, curisoament, el qual tampoc volem anar-lo a veure.

Escrivim unes paraules clau a la cerca, generalment els símptomes i la malaltia que temem, amb l'esperança de trobar un article de medicina, un blog o un fòrum que ens tranquilitzi dient que allò que ens passa no té importància, i que no cal operar, ni fer testament. Així vaig fer jo, espantat d'haver tingut una sensació estranya a l'andana de l'estació de Berlin, que es va repetir a l'Òpera Estatal de Dresde, per mi el gran santuari on es va estrenar Tannhäuser. Vaig anar a un ciber-cafè i vaig pagar dos euros pels minuts que vaig tardar en escriure a Google "mareo" i "tumor cerebral".

Tannhäuser - Overture (Klemperer) - Wagner; Conductor Klemperer

Però aviat ens atrapa l'espiral de la informació immensa de la Xarxa, plena de segones, terceres i ene opinions sobre el diagnòstic del que et passa. I un comentari, o un article et tranquilitza i un altre t'enfonsa a la misèria. I, malgrat el dubte i la incertesa produïts per la lectura d'informacions contradictòries, ens neguem a anar al metge i acabem esperant que el cos, per sí sol, esvaeixi els nostres temors.

He llegit avui que, gràcies a aquesta urgència per consultar a Google (més que als metges) és possible fer un seguiment de l'evolució de la grip que és notícia aquests dies. La gent que creu que té la malaltia consulta a la Xarxa amb el cercador. Si en un moment donat, hi ha un pic de consultes concentrat en una zona geogràfica, és un indici molt probable de la incidència de la grip en aquest lloc. Els càlculs del nombre de consultes per zona geogràfica permeten elaborar un model de difusió de la malaltia en temps real que prediu les dades que més tard tenen les organitzacions sanitàries i els ministeris de sanitat.

Per què no escoltar música molt debussiana de Charles Tomlinson Griffes? Compositor americà que desconeixia però que he descobert posant al Google music composer influenza. Es veu que va morir de la també pandèmica grip espanyola, el 1920, curiosament també en abril. Sí, eren altres temps, quan la gent no s'estava de tantes punyetes com ara i no tenien inconvenient d'adjectivar la malaltia amb un nom de nacionalitat. Ara ja ho veieu, millor anomenar l'antiga grip porcina, mexicana o americana com H1N1 (però quan era asiàtica, tampoc hi va haver problema, curiós)

P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.

Un any de fressa

El que no es fa en una dècada es fa en un any.... com el que no es fa en un any es fa en un dia. Trespassar els límits de seguretat amb el meu cotxe i internar-me a la província gironina, escoltar rock català a Cadena Dial per l'autopista el diumenge a la tarda, fer un arròs a la Sant Jordi i enviar pocs sms perquè m'agrada ara ser de gestos i no de paraules.

Una mica més d'un any d'alegre fressa, malgrat el soroll que hi ha hagut a vegades, una confederació de can fanga-gironina que es manté ballant un pasdoble a la Quadra de Calella, omple una ampolla en un sortidor de llet, i passeja per les fires countries del Gironès, amb el mateix entusiasme que vam visitar la casa veneciana de Wagner i vam escoltar la Novena a Cap Roig. Durant aquest any hem conegut alguns freaky towns de les dues comarques, hem anat a Hostalric i hem tornat sense haver pujat al castell, hem llençat coses que no havíem d'haver llençat, i hem tingut la llibertat de ser tot lo desastres que podíem arribar a ser, amb respecte i c(a)rinyu, perquè sí.

Durant aquest any he après a agafar les coses, a obrir-les, a fregir-les i a rentar-les amb naturalitat, com si ningú em mirés com ho faig, com si només estiguessis tu...

Sí senyor, ha estat un bon any.

Bucalise

Ja fa unes setmanes que vaig sentir un doloret sord al queixal que em van empastar ja fa temps, i que va tenir unes conseqüències doloroses. Un tros de galeta es va incrustar en el foradet que ara està al descobert i el sucre es va precipitar pel nervi en forma de fiblada. Des d'aquell moment vaig retardant l'anada al dentista.

Fins aquest matí només jo i la punta de la meva llengua sabíem de l'existència d'aquest foradet. I és que al tren m'he posat a vocalitzar un duo de la cantata BWV 78 de J.S. Bach, que es precipitava per la pendent dels meus conductes auditius. Hauré obert tant la boca que crec que els passatgers que tenia al davant hauran vist el piquet blanc, com un cim de neu perpètua del Mont Atlas del meu queixal. Per sort, no m'he mossegat la llengua.

BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir

Shakespeare a la papillote

Obro l'embolcall de paper de plata i torno a apreciar l'aroma de les músiques shakesperianes de quan el meu anglès no arribava al First Certificate.

Matins lluminosos al llit, malalt sense anar al col·legi

Parting is such sweet Sorrow - Nino Rota

La memorable introducció del Henry V, de Kenneth Brannagh. Clavat a la butaca, des del primers compassos. O... for a muse of fire, that would ascend the brightest heaven of invention...

Escoltar la narració de la mort de Falstaff, a Henry V, i no poder evitar un nus a la gola



La música d'aquells Estudio 1 que feien a la tele. I després, una música tan nocturna. La nit que es pot veure al llit, projectada a la paret.

Dance of The Knights - Prokofiev

(1) Fantàstic el contrast entre el toc modern del saxo a Prokofiev a la Verona dels Capulets i Montescos, i els tocs arcaitzants de les bandes sonores més recents de Nino Rota i Patrick Doyle

Música bíblica

Sóc una persona tan rara que, per Setmana Santa, no em motiva gens anar a esquiar, ni fer ràfting, ni fer parapenting, ni lluir per Informativos Tele 5 la meva panxa en una platja de la costa valenciana. Ja m'està bé endormiscar-me mirant una pel·lícula de romans, una Túnica Sagrada, un Quo Vadis o un Ben-Hur.

Amb Ben-Hur em passa una cosa ben curiosa. En tots els anys que han posat Ben-Hur per la tele, i mira que és llarga, sempre l'agafo en el moment que en Charlton Heston rema al vaixell de guerra, amb en Quintus Arrius morint-se de gust mirant els cossos plens de suor dels pobres que remen a ritme d'abordatge. Després m'adormo i, indefectiblement, em desperto quan comença la carrera de quàdrigues. Sempre ha estat així.

Possible tema de reflexió sobre la casualitat, que no cal exposar aquí (quina mandra). Més adient és escoltar en Rosza, el compositor de la banda sonora de Ben-Hur, amb André Previn i Williams, i veure'l dirigir la música més bíblica de les que es fan i es desfan

El que l'oïda no veu

No sóc molt bo mirant. La meva vista només segueix la pilota de bàsquet o de futbol, però no interpreto el que està passant al voltant, si els defenses estan mal colocats, o si hi ha algú esperant la pilota en una bona posició. Jo no veig res de tot això. I no em preocupa. Si mirem un partit de futbol, no m'afecta saber que només veig un 10% del que podria veure si el mirés amb els ulls dels meus companys.

En quant a l'oïda, la cosa és diferent. Reconec que sento una sana enveja per aquells que escolten música i aprecien les coses que m'expliquen però que jo no he 'vist' en la meva imaginació. I m'imposo el repte de conèixer allò que per a altra gent li és natural. Recordo, per exemple, que un amic d'institut em va dir que havia flipat escoltant el preludi de Parsifal, perquè havia vist una estructura cristal·lina atravessada per feixos de llum purs, que no es descomponien en colors. En un moment donat, l'estructura desapareixia, tot quedava a la fosques i una pluja estelar començava a relliscar darrera les seves parpelles. I jo vaig dedicar estones escoltant el preludi, estirat al llit aplicant-me en l'exercici de veure aquella estructura diamantina pura i seguidament la pluja estelar, en comptes de dedicar-me a l'activitat més típica d'un adolescent en una situació semblant.

Wagner: Parsifal Prelude Act 1 from The Ring - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Recordo també que un company d'universitat, que em queia bastant malament, em va dir que les trompetes del primer moviment del segon Concert de Brandenburg de Bach eren tan diumenjades com els palmons del Diumenge de Pàsqua. Com que no sóc gaire amic de palmes i palmons, sempre he escoltat aquest moviment amb una atenció especial, intentant trobar-hi una cosa més suggerent.

Això sí: sento una saníssima enveja per un senyor gran, supervivent de la guerra civil, de la postguerra i altres convulsions històriques que en una conferència divulgativa sobre la història de la orquestra, en el moment de precs i preguntes, va comentar-li al ponent el següent: el que em crida l'atenció de les simfonies de Schumann és que aprecies un tema melòdic que esperes trobar més endavant, però aquest tema ja no torna a sortir més. Això no ho fa cap altre compositor. El normal és que la melodia es vagi repetint al llarg del moviment. Schumann, en canvi, no ho fa. Coi, jo que he anat a un cole de pago, a la universitat, màsters i tot el que vulguis, no me n'havia adonat. No sé si té raó, però tant se val. Si non e vero é ben trobatto. El que és important és que un alumne de l'escola dels bombardejos, del pa negre (quan n'hi havia) i la repressió hagi entès d'aquesta manera la música simfònica de Schumann. Ja us podeu pensar que m'he posat a escoltar Schumann com un boig.