Diumenja'm

Hola i adéu

2010-11-14T21:35:00.002+01:00

En el post d'acomiadament de la temporada anterior, vaig dir que el Diumenja'm tornaria quan haguéssim de portar jaqueta. Doncs bé, he tardat una mica més del compte en escriure el primer post de la nova temporada, que no és una altra cosa que el post de tancament del blog.

A banda de la mandra, que en el meu cas sempre ha estat proverbial, hi ha altres factors que m'han fet decidir deixar el blog. Un factor important és la consciència de que gaudeixo d'una vida molt diferent de la que vivia quan el vaig iniciar. Ara ja no em cal reflexionar sobre la (in)comunicació presencial ni virtual, ni sento aquella fredor que m'hauria congelat fins i tot al tròpic. Ara que estic amb un estat d'ànim completament oposat, crec que és el moment de tancar el Diumenja'm. M'agrada el que simbolitza aquest acte.

Un altre factor que m'ha fet pensar que més valia deixar-ho és la impressió que tinc de que el blog, no el meu sinó el blog com a mode d'expressió, ja no dóna més de sí. Ben aviat sortiran nous espais molt més creatius, fascinants i divertits, i amb més possibilitats per expressar aquest JO tan gros que portem al cos. Em sembla que l'arraconament dels 'blogs artesanals' a favor de blogs de reconeguts periodistes en els Premis Blocs Catalunya 2010, no ha fet un favor a l'evolució d'aquest gènere que abans podíem dir nou, i que, amb premis com aquest, pot esdevinir mimèticament en un gènere tan clàssic com un article d'opinió d'un diari, o la crònica d'un viatger del segle XVIII. Crec que cada cop més es premia la involució creativa i les paraules segons qui les diu. Ara bé, com diu Lawrence Durrell, les paraules maten l'amor, com tota la resta.

Les coses es devaluen, altres prenen valor, les ciutats viscudes amb un amant es viuen també amb un amant nou, la vida canvia, evoluciona, com la música pot estar governada per la tonalitat o bé per l'atonalitat i la dissonància. Això sí, els diumenges han de ser per la vida plena, exhultant, i per la música. Per tant, ladies and gentlemen, en aquest post d'acomiadament no poso cap música. Us convido a que la poseu vosaltres.

Moltes gràcies per seguir-me, i una gran abraçada.

Final de temporada, Chopin i Varsòvia

2010-06-20T00:11:00.001+02:00

Ha arribat el dia de tancar la temporada perquè diumenge que ve tornaré de Varsòvia, després d'un dissabte a la coperniquiana Cracòvia. Espero que la vinculació catalano-polonesa no estigui també en els costums de la Nit de Sant Joan. Només em faltaria que els polonesos també la celebressin amb petards. Tot podria ser. De fet qui m'ho anava a dir, quan tenia vint anys, que veuria en persona en Lech Walesa... i resulta que, com que fa el discurs inaugural del congrés, li puc dir que hi ha qui pensa que un polonès com ell i un català com jo som iguals.

Els motius de tancar la paradeta els he explicat en cada post de final de temporada. És moment de tenir experiències al sol, a l'aire lliure i ja vindrà l'hora quan les musicarem en un fons de pantalla. Ho farem en un diumenge, quan calgui una jaqueteta per sortir al carrer.

Vull agrair-vos la vostra fidelitat i perdoneu-me si no he contestat els vostres comentaris. Qui em coneix no li ve gens de nou la meva providencial mandra, però us ben asseguro que més que mandra és que cada cop vaig compartimentant més les coses, i els dies laborables es van fent més impermeables al diumenja'm.

Us presento un vídeo molt adient per la setmana que m'espera. Un documental fet per a la conmemoració de l'any Chopin, que és enguany, sobre la Varsòvia del Chopin jove, fins el moment en què marxa a París. Espero que us agradi.

Gaudiu de l'estiu, de les vacances, i fins setembre

Evasió

2010-06-13T00:05:00.002+02:00

Comencen a la televisió les cares de riure les gràcies dels 'nens de la roja'. Perquè darrera d'ells hi ha tota una nació, com diu l'anunci exaltador de Cruzcampo. La nació que pateix que se li retalli el sou però que ha de viure pendent, amb apassionament, de que els nois guanyin i cobrin una astronòmica prima si guanyen el mundial. Crec que els nostres nens no han dit que renunciaran a la prima, un gest que ben valdria un somriure orgullós de l'enviat especial de Tele 5, i uns llavis humitejats de la model-periodista que l'acompanya. Una mostra de solidaritat per la gent que suposadament els ha d'animar a assolir la glòria. Si fessin aquest gest me n'alegria molt.

Si el futbol és evasió, aquest cop necessitaré evadir-me del futbol. Com a mínim fins que deixin de posar anuncis com els de Cruzcampo i fins que no pari de sentir bajanades com aquella que el Barça cada cop més juga com Espanya. Mentre, la meva evasió i la meva victòria seran la del Stallone camuflat entre la multitud enfervoritzada que, després d'un partit contra Alemanya, ajuda els futbolistes, que també són presoners d'un camp de concentració, a escapar.

This is the winter of our discontent

2010-06-06T01:46:00.000+02:00

Aquesta setmana, un email que preguntava per mi ha triangulat en vàries bústies abans de saber-ho per via oral. Aquesta setmana parlen de Sexo en Nueva York-2, una pel·lícula on suposadament el sexe es fa als Emirats Àrabs. He llegit una periodista que creu que és horrorosa però pensa anar-la a veure, perquè encara creu que pot identificar-se amb els personatges. Uns personatges amb un model i unes expectatives de vida més reaccionaries que la Melibea de la Celestina. Una setmana estranya, amb fets mancats de racionalitat, aparentment. Potser demà deixaré de sentir la xafogor que em pressiona les cames, i es posarà a ploure, i farà fred, però no deixaran de picar-me els mosquits. Potser un col·lectiu farà vaga com si fossin funcionaris, quan no han estat reconeguts com a tals ni per sou ni per avantatges laborals.

Sí, temps estranys, i un estiu que pot ser l'hivern del nostre descontent.

Luke i Darth

2010-05-30T01:09:00.001+02:00

Tinc un netbook negre que em recorda en Darth Vader. En Floquet és blanc com en Luke Skywalker. Sembla que aquí, a l'escriptori, les coses haurien d'anar diferent. En Floquet Luke li hauria de dir al Netbook Vader que és ell el seu pare.

Déu meu. Em sembla que hauré vist més de dotze vegades l''atac a l'Estrella de la Mort de la peli Star Wars. Aquest fantàstic clímax de la pel·licula el gaudeixo tant o més que la primera vegada, que va ser en un cinema de Blanes, amb els meus pares. Després, vaig saber que en Darth Vader era pare d'en Luke perquè va ser l'única frase que vaig entendre quan vam anar a veure L'Imperi Contraataca a París, amb la meva germana i un cosí meu: Luke, je suis ton pêre. No, ne se pas possible (ho escric tal com ho vaig sentir) De més gran, vaig escoltar un programa radiofònic sobre la influència dels leit-motiv de la tetralogia wagneriana a la banda sonora de Star Wars i l'Imperi Contraataca. Ara els dos personatges principals reapareixen per evocació en el meu escriptori, i recordo una frase molt interessant de la saga que vaig llegir en un lema de messenger: el valor espera, la por sempre va a buscar.

Podria ser aquest el post més mandrós...

2010-05-23T00:06:00.003+02:00

... i ho és. Però quina meravella és aquest larghetto de la simfonia núm. 2 de Beethoven. Per què llegir si l'esperit brillant del diumenge al matí es pot introduir per les vostres orelles?

Larghetto interpretat per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, dirigida per Mariss Jansons

El Canon de Pachelbel no, si us plau

2010-05-23T00:05:00.006+02:00

No, pel començament no és el Canon de Pachelbel. És el Just Like Heaven dels The Cure.

Interpretació realitzada per la Vitamin String Quartet. Uns bons amics de Spotify

Una víctima del Canon, sortint de l'armari

Apple Victim

2010-05-16T02:25:00.001+02:00

Sóc un Apple Victim, ho reconec. Pots perdonar-me per haver pervertit un moment tan romàntic, per haver-lo transformat en un simil appelià? Pots, de veritat, perdonar-me per haver imaginat el que vaig imaginar aquella tarda?

Estàvem tu i jo, en una guingueta (àlies chiringuitu), asseguts a unes cadires de plàstic vermelles, amb les potes clavades a la sorra. Dues clares, unes patates fregides Alfonso Torres, i a la distància la silueta de Montjuic ajaguda al costat de la platja. Feia poques hores havíem jugat amb l'iPad que em van deixar els de la feina. Amb el catxoPod, com li dius tu, haviem mogut, ampliat i reduït fotografies amb els dits. Segurament va ser per això que vaig tenir aquesta temptació : desplaçar el disc rosat del sol sota el meu dit, i arrossegar-lo com si el cel fos la pantalla, per deixar-lo davant nostre, quiet sobre l'horitzó grisós del mar. I si haguessis volgut, l'hauria anat portant des de Caldetes fins a Barcelona, com si el sol fós una fitxa de parxís (diries tu), o com si fós un widget (diria jo).

Pastoral de la Serenata per Corn i Orquestra de Corda de Benjamin Britten. Perdoneu la qualitat del so, però no he trobat una versió millor. El poema, de Charles Cotton, diu així

The day’s grown old; the fainting sun
Has but a little way to run,
And yet his steeds, with all his skill,
Scarce lug the chariot down the hill.
The shadows now so long do grow,
That brambles like tall cedars show;
Mole hills seem mountains, and the ant
Appears a monstrous elephant.
A very little, little flock
Shades thrice the ground that it would stock;
Whilst the small stripling following them
Appears a mighty Polypheme.
And now on benches all are sat,
In the cool air to sit and chat,
Till Phoebus, dipping in the west,
Shall lead the world the way to rest.

Realitat augmentada

2010-05-09T00:01:00.003+02:00

A vegades, acostem les parpelles per expandir el temps, enlentint el fets que tenen lloc al nostre voltant. Així, magnificades, apreciem les meravelles que dancen entre la pluja i la nostra pell.

Ritus

2010-05-02T00:23:00.001+02:00

Música per al record de la nit prèvia a l'1 de maig, a la Creu de Canet de Mar. Tendes de campanya, enmig del bosc, pels voltants d'una creu fascistoide al cim d'un turó que domina una part del Maresme. Nit d'iniciació etílica i sexual per a molts que estàvem, o bé a prop, o havíem passat recentment la barrera dels 18 anys. Allà vaig avorrir i detestar el moscatell, sí.

Rosa mineral

2010-04-25T00:20:00.000+02:00

Tinta verda

2010-04-18T00:15:00.000+02:00

Estic rellegint Balthazar, la segona novel·la del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Aquest és un llibre que m'ha influït molt en la percepció que tinc de les relacions humanes. La novel·la és una versió corregida dels fets narrats a la primera novel·la: la història d'amor carnal i sublim d'un escriptor anglès (Darley) per una dona casada (Justine) amb un magnat alexandrí (Nessim). La correcció la fa el mateix Darley, basant-se en les anotacions que Balthazar, un amic dels tres, ha escrit en el manuscrit. Les anotacions de Balthazar, escrites als marges amb tinta verda, corregeixen els fets que Darley explica des de la seva perspectiva d'amant afalagat, fins i tot desdenyós per una dona que ell creu que ha encès de passió. Però de la lectura d'aquestes anotacions, Darley se n'adona que ell no era ni de bon tros qui ocupava el pensaments de Justine, sinó que la seva autèntica passió es dirigia a un individu que a la novel.la tenia un paper marginal. Dolorament conclou que ell només ha estat un instrument per salvar el veritable amor de Justine de la fúria i la crueltat del seu marit.

Des de la lectura de Balthazar tinc assumit que les meves experiències viscudes es poden explicar amb la meva tinta negra, la de la meva perspectiva, però també amb la tinta verda de la perspectiva dels altres. En aquest 'altres' estan incloses també les persones que han fet de Justine a la meva vida. A vegades tinc la impressió de veure la tinta verda en el fons d'una confidència o en l'expressió d'uns sentiments que m'afalaguen. Sovint arribo a conèixer els fets explicats en tinta verda , i com en Darley he sabut dues versions del mateix fet que m'han fet dubtar de la sinceritat de les confidències i les expressions afalagadores. Però, si no han estat sincers, un cop passats els dies en què un es sent gilipolles, quin mal hi ha quan- com l'amant madur del sonet 138 de Shakespeare*-, un he gaudit del plaer que li ha donat la mentira?

* Quan el meu amor jura que diu la veritat, la crec encara que sé que menteix (...) Tots dos donem fe dels nostres llavis mentiders i entre els dos la veritat simple s'esvaeix (...) Si el costum de l'amor és aparentar veritat, ella ha de dir que no és sincera amb mi? Haig de dir-li que jo tampoc ho sóc? Mentre, jo jec amb ella i l'enganyo, i ella jeu amb mi i m'enganya. Així, tots dos jeiem afalagats per les mentires.

En Jaume

2010-04-11T01:04:00.001+02:00

Vaig conèixer en Jaume en el viatge per Navarra i el País Basc francès. El primer encontre va ser a l'ascensor que ens portava a la planta on teníem les habitacions. Ell i les seves maletes ens impedien la sortida, provocant la impaciència dels que estàvem apretats dins del cubicle. Mira, un com jo, em vaig dir. Després vam compartir taula, i amb mirada distreta va dir que ell creia que tornàvem a l'endemà. A tots ens va sorprendre aquest lapsus, sobretot perquè ens ho deia el primer dia del tour.

En Jaume parlava de la seva vida, de llocs de Vilafranca (on ell viu) com si jo ja conegués la seva biografia i també fós del Penedès. Per això, el que sé d'ell són retalls, peces de puzzle que havia d'anar encaixant. En algunes peces sortien uns cuidadors, en altres uns companys de pis joves, en altres una mà que li donava 50 euros per les seves despeses cada cop que l'apuntaven a un circuit com el nostre. Alguns deien que aquella mà era la d'un fill que el col·locava perquè no fes nosa durant les seves vacances de Setmana Santa. Jo penso que era la d'un administrador d'un centre, que també li administrava els diners que guanyava treballant amb els dels centru- com deia ell- en la conservació dels parcs i jardins de Vilafranca. El cas és que fós qui fós, no se'n recordava de que havia apuntat en Jaume al mateix tour com a mínim cinc vegades.

Com que en Jaume ja hi havia estat, no va haver de gastar molts dels seus 50 euros per les excursions facultatives. Però, pobre, en l'única excursió que es va apuntar- la del vaixell a Saint Jean de Luz- es va marejar i li va agafar un atac de pànic. Un cop a terra, va recobrar el seu posat i la seva mirada aparentment distreta, com si no hagués passat aquell mal tràngol. Somreia quan li dèiem: què, Jaume, com va? I sempre ens contestava: bé, bé... Aquí ja he estat. En un castell d'una família noble decandent em va dir: les cortines són diferents de l'altra vegada. Les van canviant perquè la gent no es cansi de veure sempre les mateixes. També em va dir que per la zona havia treballat en una destil·leria de licor. Malgrat el seu somriure, els seus ulls blaus miraven perduts en un punt d'intersecció entre el seu present i el seu passat- real o inventat, no ho sé.

No estic segur de que en una zona tèrbola de la seva memòria estiguem els que vam compartir amb ell el viatge. En canvi, sé el que vaig sentir mentre el vaig veure baixar de l'autocar, dient-nos adéu amb la mà i rient com un nen petit que rep els aplaudiments després de recitar un vers. Vaig sentir una malenconia dolça, un enyor punyent i unes ganes de baixar de l'autocar que em retornava a la rutina. Ningú l'esperava a Vilafranca. Segurament perquè no es podia preveure l'hora en què arribaria. Tant se val, malgrat en Jaume va demostrar no ser gaire hàbil movent-se en un ascensor ple de gent, va demostrar que sabia sortir-se'n de totes estant sol, ben sol.

A Navarra

2010-04-04T00:19:00.001+02:00

Poca cosa per explicar avui perquè porto des de dijous voltant per Navarra. Només unes coses que m'han sorprès: gran part del recorregut dels encierros de San Fermín fan pujada (es veu que els va millor als braus per córrer), San Fermín no és el patró únic de Pamplona, i Iruña és una ciutat encantadora, molt recomenable.

Anant per Roncesvalles, després d'una experiència de divendres sant parsifaliana, ens hem imbuït de l'esperit del Camino de Santiago. Per inspirar-nos una cantiga d'Alfonso X el Sabio sobre un pelegrí que fa el camí. Us va bé?

Perles d'all

2010-03-28T00:01:00.005+01:00

La primavera està afectant el meu cos de manera acostumada. També ha tornat l'advertència de la meva presió, amb una mínima una mica alta. Això té tot l'auguri d'un dinar d'aniversari sense sal, o d'una paella disgustada. També, com sempre, ha sorgit la gran pregunta: per què tot el que va bé per la salut no m'entussiasma?

Aquesta pregunta, per primera vegada té una salvetat. I és que divendres em van dir que hi havia 'perles d'all', i que eren beneficioses. Tot i que mossegar una gra d'all em provoca repugnància, la denominació 'perla d'all' em va semblar tan suggerent que crec que faré cas i consumiré aquest curiós producte. M'imagino esferes blanquinoses i brilants, pulides i apetitoses. Esferes trenades com un collar, que pot ser desfet amb el desfici d'una boca que no pot ser d'un vampir, és clar. Amb l'evocació i suggerència d'aquesta imatge espero caure en un hàbit saludable. A més, sembla ser que no tenen gust d'all, cosa que hauré de comprovar. Potser, per una vegada, la visió de la rodonesa tersa pot esdevenir una experiència cardio-sensual.

Alfredo Kraus, cantant amb elegància i distinció, l'ària Je crois entendre de Els pescadors de perles de George Bizet.

Amor i primavera

2010-03-21T00:35:00.002+01:00

Mostres del que ens ve a sobre

Liebe und Frühling (amor i primavera) de Brahms, interpretat per Juliane Banse (soprano) i Helmut Deustch (piano)

Dietrich Fischer Dieskau (baríton) cantant peces del Liebesfrühling (amor de primavera) de Schumann amb Hartmul Holl al piano.

No m'agrada el belcanto

2010-03-14T02:03:00.001+01:00

Tot i la important visita de Juan Diego Flórez aquesta temporada liceística, i la seva capacitat vocal, que li permet fer les virgueries que mostra en aquest fragment de La Fille du Regiment de Caetano Donizetti

Tot i el to lleuger de l'orquestra a les òperes de Donizetti, i les virtuositats vocals, que no venen al cas quan es tracta d'un dramon i una tragèdia...

Lucrezia Borgia (Joan Sutherland) està més pendent de fer recargolar les notes que d'assistir al seu fill (que també és el seu amant), tirat per terra per haver begut un verí. Al final sí que se li acosta, menys mal.

He tingut desig d'escoltar Lauritz Melchior cantant el seu 'Und Drauf Isolde' del Tristany i Isolda wagnerià, amb la frase final, tan tòpica dels amants, i en canvi, dita de manera tan desesperada, bellíssima, intensa, carregada de significat, sublim.

Sie lächelt mir Trost
und süsse Ruh',
sie führt mir letzte
Labung zu.
Ach, Isolde, Isolde!
Wie schön bist du!

Ella em somriu
em dóna dolça pau
ella porta el meu descans
Oh, Isolda, Isolda
que bonica que ets...'

Lauritz Melchior, amb la cara que tindré d'aquí a uns anys, cantant el sublim 'Und Drauf Isolde'.

The Rockies may crumble

2010-03-07T02:59:00.001+01:00

En una setmana marcada per la tragèdia de les catàstrofes naturals, on els diaris han posat igual èmfasi a les morts de Xile com al desplaçament de l'eix de rotació terrestre, i les seves conseqüències en la duració del dia, val la pena presentar un contracte de permanència com aquest. Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, en el seu mític enregistrament per al segell Verve. Sí, les Rocalloses poden caure, tot es pot destruir perquè tot, al cap i a la fi, està fet de fang, però Gershwin té molt clar que el seu amor està aquí per quedar-s'hi.

Cognoms singulars

2010-02-28T00:20:00.002+01:00

Una aplicació possible del Facebook podria ser la de descobrir quanta gent té un cognom il·lustre. Per exemple, jo sempre he pensat que de Mozart només n'hi ha hagut un, perquè encara no he vist per la tele ningú que es digui Mozart, ni he llegit res de ningú que tingui aquest cognom. Però potser n'hi ha la tira de gent, gent que a més es diu Amadeus, o Wolfgang. Jo no he fet la prova, perquè m'agrada més la pregunta que tenir la resposta. Si voleu, podríeu mirar quanta gent es diu Van Gogh (jo no ho faré)

El Xavi Dotras Trio tocant fragments de peces del seu disc, Vincent, dedicat a Van Gogh.

Cançons de la meva veïna

2010-02-28T00:19:00.000+01:00

Tinc una veïna adolescent que em castiga amb Amaral. Ho fa per etapes, primer deixa que siguin els artistes qui la cantin. Després, quan acaben la cançó, en l'espera prèvia a la segona reproducció, canta algunes paraules. Finalment, em remata amb la mateixa cançó juntant la seva veu amb la dels Amarals. I així amb totes les cançons del CD. Pitjor va ser la temporada que una altra veïna em va crucificar amb els crits pelats dels Dover.

Això sí, la vida és perfecta, com la tormenta que diuen ha de venir. La primavera s'acosta, ben exigent, i ara tinc al cap, de forma insistent, una tonada estiuenca

Sols m´acompanya la ràdio que em vas regalar aquell juny,

Sé que els dels N'gai n'gai, i no sé com continúa.

Gust a fum

2010-02-21T04:34:00.000+01:00

A aquest whisky no se li posa gel. No ho facis, perquè beure'l amb gel és com escoltar la novena per telèfon. El groc líquid es va anar adaptant al vidre, i seguint les indicacions del mestre, vaig crear un pla inclinat transparent per a que la llum liquada d'un capvespre escocès s'anés aproximant al meu nas. La part interior del meu apèndix va rebre la seva olor com fum de llenya cremada en un pàram fred. L'aroma es materialitzava amb paraules com turf, i a la meva llengua es convertia en petites flames, o millor dit, en un paisatge ondulant, amb finestres ataronjades per les espurnes de les llars de foc, disperses enmig de la foscor, de contorns blavosos i hivernal.

El líquid es va anar precipitant lentament per la meva gola, com un magma suau i acaronador. El meu crani es va convertír de sobte en una sala plena de fum d'una foguera apagada. Una sensació d'irrealitat domèstica, sense estar a la casa enyorada, tant o més irreal. Amb cada glop olorava i assaboria a la vegada el gust del fum.

En Christy Moore, per a mi un equivalent proper a en Raimon (però amb més sentit de l'humor), cantant Smoke and Strong Whiskey. Fa esment als pares, mares, marits i mullers, fills i filles que beuen tots al mateix pub; cosa que em va cridar l'atenció la primera vegada que vaig estar a Dublín

I jo tinc d'escocès com aquest húngars d'irlandesos, però m'agrada el vídeo. Què hi farem! M'agrada començar un diumenge així

Plorar al carrer

2010-02-14T03:27:00.003+01:00

He vist plorar als hospitals, a casa meva, als tanatoris- evidentment-, a les consultes dels metges, a les discoteques, al meu mirall, i fins i tot a una biblioteca. Poques vegades, però, he vist plorar al carrer, com ho vaig veure ahir. A l'altra banda d'un pas de vianants una dona oriental, d'uns trenta anys, no podia reprimir el plor. El semàfor en vermell es confabulava contra ella, obligant-la a ser el focus d'atenció de les mirades, invadits tots pel fred.

Malauradament, no podia ser que, creuant el carrer, la dona oriental transformés el plor amb un somriure com ho fa la Massina, a les Nits de Cabiria, de Fellini.

Nens i nenes

2010-02-07T00:00:00.000+01:00

Abans d'ahir vaig veure la llastimosa visió d'uns pares amb els seus fills a l'estació de Plaça Catalunya dels Ferrocarrils Catalans. Les escales que baixen a l'andana atapaïda de nens i els papás acomiadant-se d'ells fent-los petonets a la boca a través d'una reixa que separa l'entrada de l'accés a les andanes. Amb els dits agafats a la reixa, o ben estesos, buscant el contacte amb el seu fill a l'altre cantó, s'acomiadaven com si els menuts anessin a un camp de concentració, i només anaven al cole.

Unes hores després, unes estudiants van agafar els Ferrocarrils a Avda Tibidabo. De manera molt frívola i alegre parlaven dels professors i de les seves hores de tutoria. Les noies anaven repassant els professors als quals elles, per precaució, havien demanat deixar la porta del despatx oberta. M'imagino el moment en què al professor entomava aquesta petició, i s'adonava de que corria una veu calumniosa segons la qual ell volia aprofitar les tutories per consumar els seus desitjos libidinosos. Possiblement, després, a la cafeteria, va haver de sentir als seus col·legues parlant dels seus alumnes com els seus 'nens'.

Etern retorn

2010-01-31T03:16:00.002+01:00

L'abril de 1988 un home magrebí s'atansa a un jove estudiant que es dirigeix a l'Estació de França, i li pregunta l'hora. L'estudiant, que no porta rellotge, fa càlculs i li dóna una hora aproximada. La resposta no és convincent perquè és increpat pel magrebí per racista.

El juny de 1992, mentre travessa la Plaça Universitat, l'home magrebí reconeix, en la manera de caminar d'un professor d'anglès d'acadèmia, al jove estudiant a qui li havia demanat l'hora quatre anys abans. Se li acosta per preguntar quina hora és. Els dos fan veure que no s'han reconegut. Per això, el professor li diu un xic avergonyit que no porta rellotge. Eso me lo dices porque soy moro li diu el magrebí de males maneres, i li ensenya el canell ostentant un rellotge massa gran per aquella època.

El gener de 2003, el que havia estat estudiant i professor d'anglès ara és un lingüista informàtic. Va caminant Rbla Catalunya amunt, cap a la feina, menjant el bocata que és el seu esmorzar. Veu baixar al magrebí que sempre li pregunta l'hora. En comptes de desviar-li la mirada i desviar-se del camí, es dirigeix cap a ell fitant-lo fixament. Quan queden poques passes per topar-se, el magrebí sobtadament l'esquiva i li dirigeix un somriure mofeta.

El febrer de 2010, el lingüista informàtic puja les escales per sortir de l'estació de Plaça Catalunya. Un home d'aspecte magrebí li posa la mà a l'espatlla i li diu: eh, me puedes dar la hora? El lingüista se'l mira i sense dirigir-li la paraula li dóna el seu entrepà.

Donostia bound

2010-01-24T00:02:00.000+01:00

Pot ser que no coneguem la cançó de bressol d'un poble tan proper?

Innocents

2010-01-17T11:44:00.002+01:00

Els escriptors anglesos tenen, com jo, un pavor fascinant a que el mecanisme d'una vida plàcida, tranquil·la, romàntica i còmoda, es dispari i els arrossegui per una espiral on les coses es posen cada cop pitjors. Una atracció, simpatia i angoixa pel diable que s'amaga darrera les cortines de la sala d'estar un diumenge. És com el Leonard i la Maria de la novel·la The Innocent d'Ian McEwan. Abans d'ahir la Maria recolzava de manera sensual i maternal el seu cap en el pit de l'inexpert i enmarat Leonard, i ara els he deixat serrant el cos del seu ex-marit.

El mecanisme es pot disparar de la manera que ho fa en les vides de la Maria i en Leonard. També ho pot fer de manera imprevista i sobtada, per tornar a una situació semblant, si no igual, a la que hom va poder canviar de manera constant, pacient i lenta. Per uns, el circuit de la vida és circular, per altres és tortuós, bordejant sempre el penyasegat. També pot ser lineal, en el circuit d'aquells que no es desvien per no posar el mecanisme en marxa, no fos cas que es descontrolés i els aboqués a l'abisme.

Ara que circulo com un auto de xoc de fira, topant amb els actes, les frustracions, els desitjos, els fracassos, i les petites victòries de la gent que m'envolta, penso en com podrien ser les nostres vides si el mecanisme descontrolat es resetegés, i amb tot el camp de possibilitats davant nostre, innocents, poséssim la moneda de plàstic i tornéssim a començar. Però això ja no pot ser.

Dia d'iPod a mig volum

2010-01-10T02:47:00.002+01:00

Hi ha matins amb poc trànsit al carrer. Per això pots posar l'iPod a mig volum perquè el soroll dels cotxes no ofega la música. Un d'aquests matins és el del dia de reis. Com cada any, aquest sis de gener vaig anar de casa meva a la de la meva germana a Barcelona amb música a les orelles. Amb una bossa a la mà, que no portava cap regal per a ningú, vaig anar passant pel costat d'oncles i tietes que portaven el seu paquet de regals per als nebots. Alguns solitaris com jo portaven un tortell, un confit que tampoc estava a la meva bossa.

M'agrada seure al costat de la finestra d'un vagó més buit, i veure com passa ràpida la platja però el mar no, amb el seu reflex del sol enlluernador que resta immòbil. La llum hivernal a la costa, i la música de cambra de Mozart a les orelles (també a l'estómac, on diuen reposen els sentiments). La bossa? Ah, la bossa de plàstic a la falda, no fós cas que me la deixés al tren. Ara bé, de fet, si me l'hagués deixat no crec que hagués estat cap drama.

Meravellosa interpretació de la no menys meravellosa i misteriosa Gran Partita, per part de l'Academy of St Martin in the Fields, dirigida per Neville Marriner.

Desafecció

2010-01-03T01:49:00.001+01:00

Abans d'ahir vaig sentir un 'crujido frío y seco' com deia la Rocío Jurado. Era la consciència d'una creixent desafecció per al Concert d'Any Nou. Una desafecció que, crec, va començar quan la matança de palestins no va ser motiu per a en Barenboim de deixar la Marxa Radetzky per un altre any, com es va fer per als morts del sunami, el 2005.

Estic completament d'acord amb en José Luís Pérez de Arteaga en què la direcció de Georges Prétre, amb 85 anys, va ser sobèrbia. Estic d'acord en què aquest director va fer el miracle de fer-nos apreciar el Danubi Blau amb nous matisos, cosa ben difícil en una música tan escoltada. La realització va ser boníssima, comandada pel substitut d'en Brian Large que, per motius de salut, no la va poder dirigir. Sí, tot això va estar molt bé, però vaig sentir cruixir la desafecció. Un sentiment que et sorprèn, imprevisible i inexplicable.

De tota manera, aprecieu en aquest Danubi Blau totes les coses positives que us he dit: interpretació, realització Ciudadano Kane, amb espectaculars picats de l'orquestra des de darrera de l'orgue, i vistes de documental 'Danubio, que hermoso eres', amb un Georges Préte que de tant en tant també fa gestos Chiquito.

Cap a Saragossa

2009-12-27T00:15:00.000+01:00

A vegades, travessant Lleida, veig els arbres perfilant-se fantasmagòrics enmig de la boira, i fixo la meva mirada en el blanc grisós que els envolta. Com si fes el viatge en trineu de Guerra i Pau, o el de Prokofiev...

Setmana fantasmàtica

2009-12-20T00:09:00.004+01:00

Els asmàtics són gent pacient, que han après de ben petit que cal esperar per tornar a sentir-se bé. Saben que durant els dies de puja, no poden fer res, excepte deixar que el temps els arrossegui lentament a un moment indefinit en què els sembla que els pulmons deixen de tenir pols i sorra al seu interior. Però això sempre està més lluny de les vint-i-quatre hores.

Mentre no arriba la recuperació, quan passen al llit les hores nocturnes insomnes, amb el llum encès, o quan els familiars no hi són perquè estan treballant, els asmàtics concentren les novetats del dia en el pam de paret més proper als seus ulls. Per això, abans era important tenir empaperades les parets de l'habitació. Una flor estampada podia contenir una selva amb criatures que entretenien l'infant, el qual, pantejant, es coneixia perfectament a sí mateix gràcies a la projecció de la seva pròpia imaginació.

Ara que tinc les parets de la meva habitació llises, sense empaperar, he passat per una setmana asmàtica portant a terme una tasca solitària. Una tasca solitària però tan estimulant com la de descobrir criatures a la paret. He hagut de fer una selecció de la integral de Mozart, que anirà a un iPod. L'iPod, amb la música de Mozart seleccionada, serà el regal de Nadal que una amiga de la meva germana li farà al seu marit. Quina tasca més agradable i entretinguda. Però, per on començar a destriar, quin criteri aplicar per rebutjar unes peces i no unes altres? La solució al dilema va ser, a banda de posar allò que no pot faltar (Réquiem, Flauta Màgica, etc.), evocar les notes que escoltaria una tarda d'hivern al llit, comfortant el meu panteig.

Us deixo una peça de la selecció mozartiana que em va acompanyar una tarda de vacances de nadal asmàtica, gràcies al meu estimat aparell de ràdio que posava sota el coixí. Abendempfindung an Laura, interpretada per Elly Ameling, una de les meves veus més estimades, amb Dalton Baldwin al piano. Podria haver posat altres músiques associades a tardes semblants: el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, La Bella Molinera de Schubert, Capulets i Montescos de Prokofiev... Bé, ja les posaré. Avui em ve molt de gust que escolteu aquesta petita meravella.

Lachrimae

2009-12-20T00:08:00.000+01:00

199. Aniversari

2009-12-13T00:52:00.003+01:00

El dia 10 d'aquest mes el Diumenja'm va fer tres anys. Una amiga meva em va dir una cosa que m'ha animat a continuar fent posts. Em va dir que els blocs ens permeteran saber l'impacte del temps històric en les nostres vides íntimes. Quan ella deia temps històric, volia dir el temps que s'evocarà d'aquí uns deu o vint anys. Espero que d'aquí uns anys, aconteixements com la victòria d'Obama, les primeres consultes per la independència, el 6 a 2 del Barça al Real Madrid, i altres moments històrics, els pugui reviure a través del Diumenja'm. I no tan sols que els revisqui jo sinó que els revisqueu vosaltres. sobretot amb la música que vaig triant com a banda sonora. Per als aconteixements de caire més personal, permeteu-me que descodifiqui els posts i treigui les coses que es diuen entre línies, si a vosaltres no us sap greu.

Vosaltres... a qui em referiré amb aquest pronom d'aquí a un any, o d'aquí sis mesos? El vosaltres del 10 de desembre del 2006 s'ha ampliat. El pronom s'ha anat dilatant i encongint durant aquests tres anys, com ho ha fet la meva panxa... Gràcies al bloc he conegut gent, i m'he enriquit amb la seva coneixença, i també hi ha hagut baixes, com és ben natural. Alguns amics i més que amics deixen el seu comentari, altres amics i més que amics no dieuen res, però hi són; també hi ha desconeguts que llegeixen i fins i tot el recomanen (o no). A vosaltres, que formeu un grup tan elàstic com ho és el repartiment de l'obra d'una vida, us dono les gràcies per seguir aquest bloc tan pretenciós i humil com ho pot ser qualsevol altre.

Us espero el diumenge que ve, encetant un nou any.

Post 200

2009-12-13T00:52:00.000+01:00

I coincidint amb el tercer aniversari, aquest és el post 200.

Res més escaient que la música que us proposo: l'essència del diumenge al matí dins d'una obra que també té un 200. El primer moviment i l'andante de la simfonia 28 de Mozart, nombre 200 del catàleg de Ludwig von Köchel (KV). Els intèrprets els desconec.

Baile de la rana muda

2009-12-06T00:06:00.002+01:00

Ja torno a tenir davant de casa meva l'atracció de El Baile de la Rana. Com cada any, durant el desembre, els nens hi pugen i donen voltes. Els pares es queden mirant-los i els saluden amb la mà. Però aquest any El Baile de la Rana no té cançó, ni música. Només les bombetes de color fent pampallugues. Abans jo maleïa la cançó dels cuacs-cuacs perquè em desconcentrava, perquè seguia estant present fora de casa: es recargolava en el meu cervell en el tren, també durant les hores de feina. Ara la trobo a faltar, és ben curiós. És dissabte a la tarda, miro per la finestra i veig els pares i els nens circulant silenciosament per les vies, entre les granotes gegants de plàstic, talment com si mirés una pel·lícula muda amb color.

Ahir, a través dels vidres del vagó, vaig veure un cel encés, ataronjat i tacat per uns núvols blancs que semblaven grumolls de farina. Tothom amb els ulls clavats a les pàgines dels Larssons, o contestant els mòbils que, com cada dia, es desperten després de passar el túnel del Clot Aragó, poc abans d'arribar a Sant Adrià. Potser jo era l'únic que mirava el cel per la banda del la carretera. En Floquet descansava a la meva falda.

Un altre cop la llum, l'esperit i el pes de les tardes d'hivern. Sense Baile de la Rana, però. Un dissabte, més hivernat que mai, recorre les vores del meu cafè amb llet.

P.S: Si us plau, no us perdeu l a versió del Quasthoff i el Barenboim

Vistes al mar

2009-11-29T00:01:00.003+01:00

m'he girat de cara al mar...
m'he girat al mar de cara
que brillava com cristall

Allà a les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitària (...)
i la terra enfosquint-se a poc a poc
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res
davant el cel i el mar il·luminant-se

Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones a la platja

I una vista de l'altra banda del mar

Camí de Calella de Palafrugell a Palamós

Fotografies de Joan Antoni Recio. Els versos són de Joan Maragall

Not even the rain...

2009-11-22T00:05:00.003+01:00

Soroll de fressa. Temps que passa i canvia les coses. Les coses canvien però ens deixen tan frescos com abans. Potser més rejovenits, i amb sensació de que tot ha valgut la pena. Un vespre amb Rachmaninov, una música de banda sonora. Banda sonora que fa molts anys pensava que era per a les pel·lícules dels altres. Però no, ho ha estat de la meva, i ho és encara.

El goig de viure bandes sonores com viure els diàlegs de pel·lícules, escoltant les paraules que sempre hem volgut sentir. Paraules i música realment per a nosaltres. Música, vida, vida mandrosa de dissabte i diumenge, vida feliç.

Aplaudiments a Berlín

2009-11-15T00:00:00.000+01:00

El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.

Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.

Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala, d'un estil cutrelux dels anys setanta, una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.

Localitats adjacents a la meva

No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.

Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'

Beckmessers

2009-11-08T00:01:00.008+01:00

El senyor Sixtus Beckmesser, a Els Mestres Cantaires de Nurenberg, fa de censor en les proves per entrar a la prestigiosa institució. Fidel defensor de la tradició, apunta en una pissarra les vegades que l'aspirant es desvia de la norma de bona composició i cant.

Siegfried Jerusalem i Hermann Prey fent de Beckmesser en una producció dels Mestres Cantaires a Bayreuth (no sé l'any)

En David és un noi d'Alcorcón que un dia va decidir aprendre català. Va comprar un diccionari castellà-català a la llibreria del seu barri i així, després d'aprendre algunes paraules, i de fer alguns exercicis de gramàtica, va començar a escriure en la llengua d'Espriu. Tot sol, el jove madrileny va anar aprenent la llengua, amb l'ajuda dels pocs llibres escrits en català que trobava a Madrid, de les sèries de TV3 que podia mirar gràcies a la parabòlica, i de les xerrades pel Messenger amb gent de Catalunya. Ha assolit un nivell de competència suficient com per escriure un bloc completament en català. La seva redacció és fluïda, espontània, com si escrivís en la seva llengua materna. Allà on jo dira 'l'últim any' ell diu 'el darrer any', i poquíssimes vegades cau en el parany dels barbarismes.

III

La Caterina és una filòloga catalana que no llegiria mai Joyce en anglès si ho pot fer en català. Somriu amb superioritat quan corregeix punts volats, accents o dièresis en un document escrit per un professor o un periodista. No té interès per Falla, ni per Machado. No ha sentit parlar mai de la música indie, i no té inconvenient en admetre que no sap qui és Amancio Prada. Això sí, no entén que pugui haver algú que no sàpiga la lletra de Laura, d'en Lluís Llach. La Caterina va avaluar en David a la prova de nivell de català per optar a un lloc de treball a Barcelona. Segons ella, en David està per sota del nivell C, que és el nivell mínim exigible.

En Quim treballa en el processament del llenguatge natural des de fa bastants anys. Escriu un bloc que actualtiza cada diumenge. En Quim escriu el bloc en català, i fa faltes. Fa més faltes que en David. Potser la seva deixadesa en l'ús de la llengua és indicativa de que el món estret dels Beckmessers i les Caterines s'acaba; però com diu la cançó dels REM, el món s'acaba però ell se sent la mar de bé.

Opus 132

2009-11-01T01:44:00.000+01:00

Avui no puc dir res...

Aquí està tot.

Macbet-x

2009-10-25T06:36:00.001+01:00

El Ministerio de Cultura va dictaminar que la pel·lícula Saw VI fós exhibida en cinemes X, pel seu contingut violent. Per la mateixa regla de tres, Macbeth també s'hauria d'exhibir en una d'aquestes sales. Sobretot, la versió de Roman Polansky, perquè t'esquitxa de sang si estàs a primera fila.

Alguns dels paternals miembros (y miembras, com diria la ministra d'igualtat), podrien fins i tot estar d'acord en qualificar Macbeth com una obra de sala X. Per la meva part, el que trobo d'X en Macbeth és a la Lady Macbeth de Shostakovich*. Aquesta no és la d'Inverness, la shakespeariana, sinó la de Mensk. Mireu diferentes versions dels moments més calents i explícitament sexuals de l'òpera.

Visió claustofòbica i inquietant amb Eva-Maria Westbroek i Martin Kusej, dirigits pel shostakovichià Marisss Janson

Versió de cine d'Alfredo Landa. També l'Eva-Maria Westbroek, amb Cristopher Ventris, dirigits per Antonio Pappano

Versió amb color Emmanuel o del clàssic el coño que habla (aquella del miénteme Pinocho)

Aquesta, però, no es pot insertar. Mireu-la, però,

*Curiosament, la primera vegada que la meva mare va anar a veure una òpera va ser per la Lady Macbeth de Mensk, i li va encantar.

El món tal com sembla

2009-10-18T01:21:00.003+02:00

En un programa de ràdio d'autoajuda deien que, durant la tardor, un reposa l'energia acumulada durant l'estiu. Aquest període no serviria per una altra cosa que per a preparar-se per a la hivernació. La veritat és que aquesta no deixa de ser una analogia més. Realment, em fan gràcia aquestes veritats que no són res més que analogies. Si ets Gèminis tens doble personalitat, durant la tardor reculls tot lo bo i lo dolent que has fet l'estiu; si escrius unes lletres amb un pal ben alt i erecte, ets una persona que vol destacar i imposar-se als altres

Les analogies són com una crosta que al final es converteix en una superfície de la realitat. Com les icones dels botons d'un programa informàtic, on un llapis i una llibreta volen dir que escrius un mail amb el teclat; i unes tisores volen dir que pots desplaçar un text que no està en un paper. De la mateixa manera, un Calippo vol dir que tens una fascinació fàlica reprimida, i la resistència a portar samarretes blanques és per una fòbia al Real Madrid.

En unes lliçons privades sobre estètica a Cambridge, Wittgenstein diu que moltes de les explicacions s'admeten perquè tenen un encant particular. La imatge de la gent que té pensaments subconscients té encant. La idea d'un submón, d'un sòtan secret, una cosa amagada, misteriosa. Com els dos nens de Keller, que posen una mosca viva en el cap d'una nina, enterren la nina i se'n van. Estem disposats a creure un munt de coses simplement perquè són misterioses., i també més encisadores (afegeixo jo del que dedueixo de les paraules de Wittgenstein).

¿La simplicitat per entendre el que és nou fent analogia amb objectes més antics (els bessons, la balança,...), fa que la realitat sigui més agradable, i més atractiva de conèixer? Ara bé, ¿no podria ser tan falsa com una realitat explicada de manera desagradable?

Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, amb l'Orquestra del Concertgebow, dirigida per Bruno Walter, interpretant el Concert de Piano per a la Mà Esquerra de Ravel. Una obra encarregada per Paul, el qual havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.

Cinc minuts pensant en la guerra (i en la pau)

2009-10-11T01:37:00.004+02:00

Hi ha hagut ocasions en les que he pensat que em tocaria viure una guerra. Ho vaig pensar durant la nit de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer, i ho vaig pensar l'11 de setembre de les Torres Bessones, a l'autocar que em portava d'Àvila a Madrid.

Fins ara, no he viscut cap guerra però m'han ensenyat unes quantes. He vist guerres cinematogràfiques, amb fang, sang, esgotament, i també he vist les famoses i suposades guerres quirúrgiques retransmeses per televisió. I he vist com ara la guerra planteja un problema semàntic, aprofitat pels nois d'Intereconomia, que diuen que, per culpa del govern, els familiars dels soldats no saben si a Afganistà hi una guerra, o si l'exèrcit actúa com si fossin voluntaris d'en Vicenç Ferrer. També es pregunten si estan de càmping. S'ho pregunten per la motxila de la ministra de defensa, en el moment de la repatriació del cadàver de la víctima de l'atemptat.

I dilluns farà un any que vam esmorzar, mirant per la tele un trosset del desfile de las Fuerzas Armadas, i he vist en moviment la cara de l'Ana Frank, sortint per una finestra de casa seva, en un dia de pau que no presagiava el que vindria després. L'Anna, viva i lliure però igualment a l'interior del que seria la seva presó... i li han donat el premi Nobel de la Pau a Obama (i em pregunto què ha fet per mereixe'l), i es poden comprar ciutats senceres en un monopoly virtual a nivell planetari, i he matat vuit mosquits els últims tres dies.

Sí, guerra i pau, mort i botí... Però que inútil és perdre el temps estenent-me amb aquest tema si els nostres ministres i polítics, que actuen com professors progres d'institut, no dediquen 5 minuts i nou segons en entendre-ho.

Sleepseeing

2009-10-04T00:01:00.001+02:00

Una nova manera de fer ruta túristica (sightseeing) per París. Quedar-se una bona estona en llocs ben acondicionats per fer una bacaina

Jardins de Luxemburg

Plaça de la Concòrdia

Tulleries

No pot haver una música més adient, oi?

Variacions d'un nou inici

2009-09-27T00:01:00.002+02:00

M'agradaria començar la nova temporada amb una música ja sentida: les variacions Goldberg de Bach. Però m'interessa especialment que escolteu la interpretació de Glenn Gould i la del pianista Alexis Weissenberg. Aquesta última interpretació podria servir com a il·lustració del meu canvi respecte a com era jo quan vaig escriure el post dedicat a les variacions de Gould, fa uns anys.

Les variacions de Gould que vaig posar en aquell post del desembre de 2006

Passades unes proves de vida, és evident que el canvi en mi s'ha produit, encara que no tan radical com el de Weissenberg, el qual es va salvar de la mort en un camp de concentració perquè un guardià, que li agradava com tocava l'acordió, el va fer pujar amb la seva mare a un tren cap a Estanbul*.

Crec que les dues interpretacions són un bon tema per al canvi de temporada. Compareu-les i em dieu què us semblen.

*Segons els seus biògrafs, el guardià va deixar caure l'acordió de Weissenberg per la finestra del compartiment del tren mentre aquest arrancava.

Final de la tercera temporada

2009-06-20T23:01:00.000+02:00

Diumenge que ve ja serem a l'estiu. Per tant, el que toca és tancar temporada, que el Diumenja'm no és un bloc estival. El tanco en una setmana que es va iniciar amb una preocupant evolució morbosa de la mediocritat, minant i pueril·litzant la música i la glòria artística d'una obra fonamental com el Born To Run, per obra i gràcia de senyors i senyores que s'atreveixen a tot amb la seva rentable i ignorant gosadia.

Però Thomas Quasthoff ens va posar aquest dimecres al Liceu en el nostre lloc, i ens ha retornat al sentiment, i a la bellesa. M'ha fet revifar i torno a creure que no tot està perdut. Afortunadament, tinc l'ànim de prendre una pausa serena, com la del número 12 de la Bella Molinera de Schubert. Una pausa al bloc, i deixem que durant aquests mesos, fins setembre (o no), el moliner incansable, l'aigua, les rodes, el temps i la vida passin i no deixin de caminar

i que podem besar apassionadament com Ell besa la seva harmònica, talment com si fós la seva amant retrobada a soles, però davant d'un públic gronxat pel riu que ningú veu (07:45).

Molt bon estiu!!

Ous a la cistella

2009-06-14T00:42:00.000+02:00

Quan tenia uns tretze anys estava convençut de que suspendria una matèria anomenada 'lògica'. Creia que consistia en demostrar que era capaç d'actuar sempre de la manera més eficient i 'lògica'. Per exemple, transportar ous sense posar-los tots en una cistella. Menys mal que l'assignatura no tenia res a veure amb el sentit comú, sinó en escriure 'p's, i 'q's, fer modus tollens i modus ponens, i saber si el vampir mentider deia la veritat quan deia una mentira.

De molt petit he sabut que fer les coses quotidianes de la manera més eficient i lògica no és el meu fort. Per això, suposo que per portar-ho amb dignitat, vaig decidir que no reprimiria el meu instint infeficient i contrari al sentit comú, i que ho disfressaria amb una actitud descrita per la màxima: 'si es pot fer difícil per què fer-ho fàcil?' I així, amb tota dignitat, he agafat les coses de la manera més temerària, propiciant la seva caiguda, he donat pas bloquejant la sortida, i he pujat escales carregant paquets sense pensar que les podia haver pujat amb l'ascensor.

A vegades aquesta atracció a fer el contrari del que hauria de fer va mig bé. Mig bé perquè va propiciar que em robessin la bossa de mà amb la cartera, les claus, el ventolín, etc, però per un altre cantó l'instint de portar l'ipod i el mobil a les butxaques, contrari a la lògica perquè podia haver-los posat a la bossa, i no hauria donat peu a la pregunta de si m'alegrava de veure algú, va fer que aquests objectes ben preuats continuin amb mi.

Ara bé, em vaig sentir incòmode per aquesta conseqüència més pròpia d'un acte prudent i assenyat. No hi estic acostumat. Així que, per les raons que diu Stacey Kent, conscientment aniré posant tots els ous en la mateixa cistella, i ho faré contentíssim

copy-paste

2009-06-07T01:15:00.000+02:00

Any 1 d.G

2009-05-30T23:01:00.000+02:00

En els temps mítics, els generals atribuien l'èxit i el fracàs de la batalla al caprici, a l'arbritarietat dels déus. Feien sacrificis per a complaure'ls i aquell sacrifici era la raó última de la victòria o la derrota.

En els temps de les rodes de premsa pre-Guardiola (anys a.G), els entrenadors atribuien el fracàs a l'arbrite, i l'èxit a l'afició o a un jugador que aquell partit havia marcat la diferència. Els jugadors, per la seva banda, desvelaven la gran veritat de manera clarivident: un partit té noranta minuts i fins que no es pita el final, res no està decidit. El caprici determina la sort, i la victòria.

Quan vaig veure la portada de El Periódico amb un Guardiola fent d'Adam a La Creació de la Capella Sixtina, tocat pel dit de Déu, vaig pensar que era fer-ne un gra massa, encara que , tenint en compte la simbologia de l'obra de Miquel Àngel, no anava la cosa mal encaminada. El toc diví que encén l'enteniment humà, que el fa independent dels déus, de la sort, de l'atzar. Un ja no obtindrà els fruits, segons el dia que tingui el Déu pare, si ha tingut un bon despertar, o s'ha emprenyat amb la dona. Ara tindrà els fruits gràcies a la suor del seu front.

Canvia, per tant, completament el discurs: les rodes de premsa d'en Pep em fan pensar en les rodes de premsa que hauria fet Alexandre el Magne, Cèsar, Napoleó, o el general Kutúzov de Guerra i Pau. Generals de les narracions clàssiques, magnànims, humils, respectuosos amb l'enemic i elogiant tots els soldats, des dels de més alta fins a la més baixa graduació, perquè no han estat juguets dels déus, sinó instruments d'una voluntat i un esforç. El futbol sona a evangeli quan l'explica en Pep, i fa que els pensaments que han reptat pel seu cervell i s'han estés en forma de pla a seguir, com en la video-pissarra del Pichi Alonso, tinguin bellesa. La bellesa: un invent completament humà, i que ens comforta, perquè ens fa que confiem en nosaltres mateixos, i no ens sentim desamparats.

Per cert, Haendel ja va celebrar la Champions

Sota la superfície

2009-05-23T23:13:00.000+02:00

Sota el verd, un nivell més sinistre

Sota la bellesa, encara més bellesa

Im Frühling, de Franz Schubert

A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)

En els fonaments, Irwin Gage

Vals en un camp de mines

2009-05-16T23:25:00.000+02:00

Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.

Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita. Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.

Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.

Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.

Pas para los planetas

2009-05-09T23:05:00.000+02:00

L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.

Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.

Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas

Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.

Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.

El coneixement que dóna la por

2009-05-02T23:01:00.000+02:00

A molta gent- sobretot als hipocondríacs com jo- ens fa molta por anar al metge i a l'era pre-Google esperàvem que el cos evolucionés favorablement i dissipés els nostres temors de malaltia seriosa. Ara, però, no deixem que el cos esvaeixi la por, sinó que deixem que Google ho faci- i no el metge, curisoament, el qual tampoc volem anar-lo a veure.

Escrivim unes paraules clau a la cerca, generalment els símptomes i la malaltia que temem, amb l'esperança de trobar un article de medicina, un blog o un fòrum que ens tranquilitzi dient que allò que ens passa no té importància, i que no cal operar, ni fer testament. Així vaig fer jo, espantat d'haver tingut una sensació estranya a l'andana de l'estació de Berlin, que es va repetir a l'Òpera Estatal de Dresde, per mi el gran santuari on es va estrenar Tannhäuser. Vaig anar a un ciber-cafè i vaig pagar dos euros pels minuts que vaig tardar en escriure a Google "mareo" i "tumor cerebral".

Tannhäuser - Overture (Klemperer) - Wagner; Conductor Klemperer

Però aviat ens atrapa l'espiral de la informació immensa de la Xarxa, plena de segones, terceres i ene opinions sobre el diagnòstic del que et passa. I un comentari, o un article et tranquilitza i un altre t'enfonsa a la misèria. I, malgrat el dubte i la incertesa produïts per la lectura d'informacions contradictòries, ens neguem a anar al metge i acabem esperant que el cos, per sí sol, esvaeixi els nostres temors.

He llegit avui que, gràcies a aquesta urgència per consultar a Google (més que als metges) és possible fer un seguiment de l'evolució de la grip que és notícia aquests dies. La gent que creu que té la malaltia consulta a la Xarxa amb el cercador. Si en un moment donat, hi ha un pic de consultes concentrat en una zona geogràfica, és un indici molt probable de la incidència de la grip en aquest lloc. Els càlculs del nombre de consultes per zona geogràfica permeten elaborar un model de difusió de la malaltia en temps real que prediu les dades que més tard tenen les organitzacions sanitàries i els ministeris de sanitat.

Per què no escoltar música molt debussiana de Charles Tomlinson Griffes? Compositor americà que desconeixia però que he descobert posant al Google music composer influenza. Es veu que va morir de la també pandèmica grip espanyola, el 1920, curiosament també en abril. Sí, eren altres temps, quan la gent no s'estava de tantes punyetes com ara i no tenien inconvenient d'adjectivar la malaltia amb un nom de nacionalitat. Ara ja ho veieu, millor anomenar l'antiga grip porcina, mexicana o americana com H1N1 (però quan era asiàtica, tampoc hi va haver problema, curiós)

P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.

Un any de fressa

2009-04-25T23:26:00.000+02:00

El que no es fa en una dècada es fa en un any.... com el que no es fa en un any es fa en un dia. Trespassar els límits de seguretat amb el meu cotxe i internar-me a la província gironina, escoltar rock català a Cadena Dial per l'autopista el diumenge a la tarda, fer un arròs a la Sant Jordi i enviar pocs sms perquè m'agrada ara ser de gestos i no de paraules.

Una mica més d'un any d'alegre fressa, malgrat el soroll que hi ha hagut a vegades, una confederació de can fanga-gironina que es manté ballant un pasdoble a la Quadra de Calella, omple una ampolla en un sortidor de llet, i passeja per les fires countries del Gironès, amb el mateix entusiasme que vam visitar la casa veneciana de Wagner i vam escoltar la Novena a Cap Roig. Durant aquest any hem conegut alguns freaky towns de les dues comarques, hem anat a Hostalric i hem tornat sense haver pujat al castell, hem llençat coses que no havíem d'haver llençat, i hem tingut la llibertat de ser tot lo desastres que podíem arribar a ser, amb respecte i c(a)rinyu, perquè sí.

Durant aquest any he après a agafar les coses, a obrir-les, a fregir-les i a rentar-les amb naturalitat, com si ningú em mirés com ho faig, com si només estiguessis tu...

Sí senyor, ha estat un bon any.

Bucalise

2009-04-19T02:40:00.000+02:00

Ja fa unes setmanes que vaig sentir un doloret sord al queixal que em van empastar ja fa temps, i que va tenir unes conseqüències doloroses. Un tros de galeta es va incrustar en el foradet que ara està al descobert i el sucre es va precipitar pel nervi en forma de fiblada. Des d'aquell moment vaig retardant l'anada al dentista.

Fins aquest matí només jo i la punta de la meva llengua sabíem de l'existència d'aquest foradet. I és que al tren m'he posat a vocalitzar un duo de la cantata BWV 78 de J.S. Bach, que es precipitava per la pendent dels meus conductes auditius. Hauré obert tant la boca que crec que els passatgers que tenia al davant hauran vist el piquet blanc, com un cim de neu perpètua del Mont Atlas del meu queixal. Per sort, no m'he mossegat la llengua.

BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir

Shakespeare a la papillote

2009-04-19T02:39:00.000+02:00

Obro l'embolcall de paper de plata i torno a apreciar l'aroma de les músiques shakesperianes de quan el meu anglès no arribava al First Certificate.

Matins lluminosos al llit, malalt sense anar al col·legi

Parting is such sweet Sorrow - Nino Rota

La memorable introducció del Henry V, de Kenneth Brannagh. Clavat a la butaca, des del primers compassos. O... for a muse of fire, that would ascend the brightest heaven of invention...

Escoltar la narració de la mort de Falstaff, a Henry V, i no poder evitar un nus a la gola

La música d'aquells Estudio 1 que feien a la tele. I després, una música tan nocturna. La nit que es pot veure al llit, projectada a la paret.

Dance of The Knights - Prokofiev

(1) Fantàstic el contrast entre el toc modern del saxo a Prokofiev a la Verona dels Capulets i Montescos, i els tocs arcaitzants de les bandes sonores més recents de Nino Rota i Patrick Doyle

Música bíblica

2009-04-11T23:25:00.000+02:00

Sóc una persona tan rara que, per Setmana Santa, no em motiva gens anar a esquiar, ni fer ràfting, ni fer parapenting, ni lluir per Informativos Tele 5 la meva panxa en una platja de la costa valenciana. Ja m'està bé endormiscar-me mirant una pel·lícula de romans, una Túnica Sagrada, un Quo Vadis o un Ben-Hur.

Amb Ben-Hur em passa una cosa ben curiosa. En tots els anys que han posat Ben-Hur per la tele, i mira que és llarga, sempre l'agafo en el moment que en Charlton Heston rema al vaixell de guerra, amb en Quintus Arrius morint-se de gust mirant els cossos plens de suor dels pobres que remen a ritme d'abordatge. Després m'adormo i, indefectiblement, em desperto quan comença la carrera de quàdrigues. Sempre ha estat així.

Possible tema de reflexió sobre la casualitat, que no cal exposar aquí (quina mandra). Més adient és escoltar en Rosza, el compositor de la banda sonora de Ben-Hur, amb André Previn i Williams, i veure'l dirigir la música més bíblica de les que es fan i es desfan

El que l'oïda no veu

2009-04-04T23:06:00.000+02:00

No sóc molt bo mirant. La meva vista només segueix la pilota de bàsquet o de futbol, però no interpreto el que està passant al voltant, si els defenses estan mal colocats, o si hi ha algú esperant la pilota en una bona posició. Jo no veig res de tot això. I no em preocupa. Si mirem un partit de futbol, no m'afecta saber que només veig un 10% del que podria veure si el mirés amb els ulls dels meus companys.

En quant a l'oïda, la cosa és diferent. Reconec que sento una sana enveja per aquells que escolten música i aprecien les coses que m'expliquen però que jo no he 'vist' en la meva imaginació. I m'imposo el repte de conèixer allò que per a altra gent li és natural. Recordo, per exemple, que un amic d'institut em va dir que havia flipat escoltant el preludi de Parsifal, perquè havia vist una estructura cristal·lina atravessada per feixos de llum purs, que no es descomponien en colors. En un moment donat, l'estructura desapareixia, tot quedava a la fosques i una pluja estelar començava a relliscar darrera les seves parpelles. I jo vaig dedicar estones escoltant el preludi, estirat al llit aplicant-me en l'exercici de veure aquella estructura diamantina pura i seguidament la pluja estelar, en comptes de dedicar-me a l'activitat més típica d'un adolescent en una situació semblant.

Wagner: Parsifal Prelude Act 1 from The Ring - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Recordo també que un company d'universitat, que em queia bastant malament, em va dir que les trompetes del primer moviment del segon Concert de Brandenburg de Bach eren tan diumenjades com els palmons del Diumenge de Pàsqua. Com que no sóc gaire amic de palmes i palmons, sempre he escoltat aquest moviment amb una atenció especial, intentant trobar-hi una cosa més suggerent.

Això sí: sento una saníssima enveja per un senyor gran, supervivent de la guerra civil, de la postguerra i altres convulsions històriques que en una conferència divulgativa sobre la història de la orquestra, en el moment de precs i preguntes, va comentar-li al ponent el següent: el que em crida l'atenció de les simfonies de Schumann és que aprecies un tema melòdic que esperes trobar més endavant, però aquest tema ja no torna a sortir més. Això no ho fa cap altre compositor. El normal és que la melodia es vagi repetint al llarg del moviment. Schumann, en canvi, no ho fa. Coi, jo que he anat a un cole de pago, a la universitat, màsters i tot el que vulguis, no me n'havia adonat. No sé si té raó, però tant se val. Si non e vero é ben trobatto. El que és important és que un alumne de l'escola dels bombardejos, del pa negre (quan n'hi havia) i la repressió hagi entès d'aquesta manera la música simfònica de Schumann. Ja us podeu pensar que m'he posat a escoltar Schumann com un boig.

Llàtzer

2009-03-28T22:01:00.000+01:00

Avui diumenge es dóna un fenomen de coincidència cronològica que no té res d'astronòmica. No és el pas d'un cometa, ni un eclipsi, ni una peculiar alineació planetària. Simplement, aquest any el meu aniversari cau avui, en diumenge.

I no sé si és el lloc adequat per comentar un pensament que he tingut aquests dies. És el fet de que aviat traspassaré el límit de l'edat que va viure el meu pare. Potser no hauré fet tantes coses, però el cert és que d'aqui a pocs anys, si els sobrevisc, arribaré a ser més gran que ell. Si llegissiu, com faig jo, Nothing to be afraid of de Julian Barnes, no us estranyarien aquestes reflexions. També les escric ara, quan l'aniversari coincideix amb la publicació del post, perquè el dia que passi la barrera no caurà en diumenge.

No vull donar-li voltes filosòfiques. Només vull arribar a pensar que el dia que arribi a viure més que el meu pare, seré com un Llàtzer que torna per a viure una mica més. Uns dies, uns mesos o uns anys.

Vaughn Williams: Five Variants Of Dives And Lazarus (1939) - English Sinfonia conducted by John Farrer

I pujaré a un marrec que és el meu fill a la cabina del camió i anirem junts a una bòbila a Llavaneres. I el vailet, que sóc jo mateix, mirant els cotxes des de dalt, amb ganes de viure i gaudir més de la carretera, pensarà que li queden molts anys per tenir l'edat de treure's el carnet (sense saber encara que no se'l treurà fins passats els trenta). I tornarem a casa, i jugarem als escacs (que malament que jugo) i un diumenge com avui sonarà el disc amb la simfonia pastoral de Beethoven, dirigida per Karajan, amb aquella etiqueta circular que posava Pèrgola girant al voltant de l'eix del plat del tocadiscos, quan encara no tenia el nom de 'tocata'.

Estrèpit

2009-03-21T23:01:00.000+01:00

La primavera arriba amb estrèpit, com si hagués convertit el cel en un ondulant sostre d'uralita. El parc està en una bola de vidre rodolant a l'hora matinal en què passegen els gossos, i jo hi rodolo i camino a l'hora, mentre vaig a la feina pronunciant internament paraules com 'mild' i després 'meadows', o 'gloss'. Les torno a pronunciar silenciosament quan surto de la feina, quan la llum del sol és ataronjada o rogenca com la que tenyeix els braços dels tennistes a Wimbledon. La música de Charles Ives i les tardes de primavera a Nova Anglaterra

i em venen ganes de tornar a agafar la bicicleta, d'omplir els pulmons de notes de Prokofiev i projectar-les a les ombres dels arbres. Pam-pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam, papa-pam, pam, pam (01,25-01,34).

Symphony No. 1 Op. 25 - 1. Allegro - Sergei Prokofiev

Regal

2009-03-14T23:04:00.000+01:00

Si haig de regalar temps, que sigui amb un tic-tac de mecanisme de rellotge, i amb so de pluja fina, de plou i fa sol, les bruixes es pentinen, de la simfonia 8 de Beethoven.

Rene Leibowitz dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra (any 1961).

I també amb aquesta música de suc de taronja amb torrades, que fa que els veïns us considerin uns duminguerus musicals de torre de música i so hi-fi a tota la casa.

Felicitats pel teu aniversari, Helena.

Love Goddess sure was blind, de l'Oda per a l'Aniversari de la reina Mary de Henry Purcell.

Melic

2009-03-07T23:04:00.000+01:00

Foto de Manolinho Captura a Flickr

Hi ha vegades que la lluna té una boqueta com si estigués inflant una bombolla de xiclet, altres vegades la seva boca sembla com si li haguessin punxat el cul sense avisar. La boca llunàtica per a mi és el melic llunàtic per a ells o per a vosaltres.

Miro el seu melic, el meu, i també podeu mirar el vostre.

Domineu el vertigen quan contempleu el sot circular a les reposades panxes. Possiblement s'obriran més cercles concèntrics inestables i abismals.

Mozart, Haydn i el treball temporal

2009-03-01T00:04:00.000+01:00

En aquests temps laboralment convulsos, molts viuen la vida segons Mozart o Haydn*. Hi ha bastants homes i dones de mitja edat que són uns Haydn, és a dir, són persones amb una estabilitat laboral, com la que tenia el compositor treballant per a la família Esterhazy, i que és envejada per amics Mozarts. L'amic Mozart és aquell que no acaba d'aconseguir un contracte indefinit, va donant bandades, i treballa de freelance per anar tirant. Els Mozart no estarien convençuts del tot del seu talent, si no fós pels Haydns amics que els elogien. Per això el Mozart es crema les pestanyes cada nit per enlluernar i cridar l'atenció dels homes influents que poden oferir-li la plaça que tant anhela. La plaça que li donarà la tranquilitat, la seguretat i el descans de tanta lluita.

De tant en tant el Mozart sí que enlluerna el públic, i creu que el futur està guanyat. Com quan Praga es va entusiamar amb el Don Giovanni.

El primer moviment de la simfonia 38 'Praga', de W.A. Mozart, interpretada en un continuum per cinc directors: Harnoncourt, Klemperer, Walter, Britten i Maag.

Però de sobte la fortuna canvia i el Mozart torna a dependre del Haydn que li promet un altre cop que parlarà amb aquest i aquell, que enviarà cartes, que parlarà al seu favor i farà tot el possible per a que li donguin la plaça que ell espera. I més hores, i més treball per enlluernar, per encisar...

Andante de la simfonia 41, la Jupiter, creada per Mozart durant el temps infernal previ a la seva mort, quan el seu medi de subsistència era composar simfonies com a freelance per a concerts de suscripció, a banda d'altres obres per encàrrec com el Réquiem i La Flauta Màgica.

Escolteu aquest moment de la Creació de Haydn, que aquest va composar després de fer-se construir una casa ben gran, i un cop va veure que amb els calers que havia guanyat podia permetre's el luxe de dedicar-se únicament a composar música sacra. Potser direu que amb un projecte de vida tan prometedor i tranquil no és d'estranyar que hom composi una música tan sublim

Emma Kirkby: Soprano, Michael George, baríton i The Academy of Ancient Music, dirigits per Christopher Hogwood

Ara escolteu aquest duo de la Flauta Màgica, creat durant hores d'ansietat, de malaltia, i amb l'angoixa del freelance que no té el pa assegurat. No cal que em digueu que us sembla. M'ho podeu dir després de la publicitat

Bei Mannern, welche Liebe fuhlen - Wolfgang Amadeus Mozart

*Qui no conegui les biografies d'aquests dos grans compositors potser no haurà entès molt bé la distinció que faig entre els Mozart i els Haydn. Si és així, crec que l'entendrà si llegeix les seves biografies a les entrades de la Wikipedia. Hi accedireu fent clic als seus noms.

Per ricordarmi di...

2009-02-21T23:03:00.000+01:00

Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.

No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.

Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere

Inevitables disfresses infantils

2009-02-21T23:02:00.000+01:00

L'any passat el meu fill portava una bossa d'escombraries de color groc i la cara pintada de negre: anava disfressat de girasol. Aquest any a l'escola han dit que porti una bossa d'escombraries de color verd i la cara de color marró perquè volen que tota la classe vagi disfressada de conguito.

Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.

Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka

Bach... what else?

2009-02-14T23:02:00.000+01:00

George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.

Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.

Diumenge, cafè, Bach... What else?

Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafè de J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda

Ni carn ni peix

2009-02-07T23:03:00.000+01:00

Algunes crisis, un cop passades, tenen molt bona premsa. Sovint es diu allò de que en temps de crisi surten les idees força que construeixen un nou ordre econòmic, social i cultural. Els que veuen com una possibilitat bastant probable anar a la cua de l'atur , pensen que possiblement hauran de donar les gràcies a aquest temps de crisi personal, laboral, psicològica i, fins i tot afectiva, perquè si no hagués sigut per aquest tràngol no haurien après a fer o crear coses noves i poder viure una vida millor.

Abans de que sorgeixi el nou, l'element en crisi es 'deconstrueix', s'esmicola i es converteix en una cosa que un no sap si és carn o peix. Com en aquesta suite de l'òpera Powder her face de Thomas Adès, que un no sap si és un tango o no ho és.

Suite de Powder her face de Thomas Adès. Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi (BBC Proms, agost 2007)

O com la Valse, de Maurice Ravel, un vals desfet, recargolat i distorsionat que és una paròdia dels valors clàssics d'una cultura europea en crisi, molt a prop de desaparèixer.

Director Daniel Barenboim

Però no patim per les crisis. Si són ben beneficioses... ballem com ho fa en Bernstein al so del vals de Ravel.

Bernstein ballant el vals de La Valse

per què les nacions...?

2009-01-31T23:03:00.000+01:00

Completeu la pregunta com us vingui de gust

Alguns exemples:

Haendel a El Messies es pregunta why do the nations so furiously rage together?

Els organitzadors d'Eurovisió es pregunten per què les nacions tenen uns representants cada cop més freakies

Marquesina d'autobús davant de la Sagrada Família, sobre la qual reposen els auriculars dels passatgers del bus turístic (Foto H.Abras).

i si és veritat que la joia uneix el que els costums han separat, i ens protegeix sota les seves ales, els europeus ens preguntem el següent: per què les nacions han convertit la seva joia en una marquesina sota la qual els ciutadans esperem un autobús que no acaba d'arribar mai?

Part coral de la Novena de Beethoven. Georg Solti, la London Philarmonic Orchestra, Jessye Norman, Sarah Walker, Reiner Goldberg, Hans Sotin i el cor realitzen una interpretació intensíssima que treu l'alè (com a mínim a mi). Festival PROMS al Royal Albert Hall, de l'any 1986. Impressionants els moments en què els membres del cor es posen drets, el somriure de complicitat de Solti i la seva reubicació amb la mirada després de l'èxtasi final.

Música políticament correcta

2009-01-24T23:06:00.000+01:00

És indubtable que hi ha unes peces que són paradigmàtiques de la música políticament correcta. Són composicions amb una opinió tan favorable a nivell universal que ja és dogma que tal cançó és la millor cançó d'amor mai escrita, la més emotiva i identitària de tot un poble, o la cançó-himne d'esperança en un món millor. Amb aquestes etiquetes penjades de manera apriorística, i suposadament acceptades per la majoria, dir que les trobes una llauna és tan políticament incorrecte com dir que El Quijote no t'ha fet riure i que no el recomanaries a ningú, o que no t'agrada el nostrat poeta Miquel Martí Pol. Avui estic una mica gamberro i presento algunes peces musicals políticament correctes que, per a mi, no són més que una veritable llauna.

Comencem amb el Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, que té l'etiqueta universal- com si fos un epitafi- de ser 'la cançó d'amor més bonica mai escrita'. Doncs, francament, per a mi és la cançó d'amor més contrària a la dignitat humana que s'hagi fet. Si algú em diu que li deixi ser l'ombra de la meva mà i l'ombra del meu gos, buf..., quina por. No sé què té de bonic escoltar com algú, voluntàriament, suplica a l'estimat que l' anuli i el degradi com a persona. No és pas com entenc l'amor jo.

Ne Me Quitte Pas - Jacques Brel

Una altra perla és el Blowing In The Wind. Més que la melodia o la lletra, el que em molesta particularment és la veu d'en Dylan, Una veu que s'ha recargolat com en Dylan mateix, amb les seves ulleres fosques, ficant-nos en un bucle en el qual ja no saps si canta el Blowing In The Wind o el Like A Rolling Stone, totes sonen igual.

Una cançó intocable és Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Una cançó amb estructura de llista (llista de personatges de ficció), com una redacció de quan anava al col·legi de petit.

I si no El Cant Dels Ocells, peça obligada dels bisos de reconeguts violoncelistes quan actuen a Catalunya, pensant que fan una gràcia. A mi, francament, em farien més feliç si toquessin el preludi d'una suite per a cello de Bach.

Suite No 2 In D Minor BWV 1008: Prelude - Pierre Fournier

I last but not least, sinó on top of the list, està la cançó més políticament correcta de totes, però també la que m'inspira més rebuig. Em repèl, no puc amb ella... Imagine.

Passos de pardal

2009-01-17T23:28:00.000+01:00

El 13 de desembre de 2006, l'ornitòleg Christian Moore proposà a la Societat Naturalista del seu país, Pastenagal, una expedició a l'illa de Wikiland per a buscar una espècie de lloro, mai no vista encara per ulls occidentals però que era protagonista de les llegendes dels habitants de l'illa. Aquest lloro tenia la particularitat de ser políglota i músic. Si se li deia una paraula, el lloro podia traduir-la en 20 idiomes i sabia tocar l'orgue. Moore va dedicar un any a convèncer a la Societat que li financés l'expedició. Alguns dels seus membres opinaven que el lloro no tenia cap interès ja que consideraven que les traduccions del lloro a la llengua del seu país - el Pastenagal- segurament no seguirien les normes de l'Institut d'Estudis Pastenagals.

Finalment va poder fer l'expedició, amb el permís i la petita ajuda financera de la Societat Naturalista, i va trobar dos exemplars de lloros músics i políglotes els quals va portar al seu país. Malgrat tot, Moore va estar un altre any intentant convèncer al president de la Societat Naturalista Pastenegal de que la seva troballa era digna de ser donada a conèixer a la humanitat, i que el lloc d'aquells animalons no era a casa seva, engabiats. Els lloros no sortien de casa, dormien, menjaven, aprenien noves paraules i l'un va començar a tocar el saxo tenor i l'altre el fagot. Però ningú, a excepció dels veïns, sabia de l'existència d'aquells prodigiosos animals.

Un dia, Christian Moore va saber per la televisió que un ornitòleg britànic , Isaac Kumar, havia anat a l'illa de Wikiland i havia tornat amb un lloro- en Sunday- que sabia cantar l'himne del F. C. Barcelona. Amb suor freda va baixar-se d'Internet l'estudi de Kumar sobre aquell lloro, publicat per la Societat Naturalista Britànica, i amb alivi va comprovar que l'animal que s'estava convertint en una estrella mediàtica i científica, era incapaç de fer res més. Va agafar els seus dos lloros i els va dur corrents als estudis de televisió P-3. Volia demostrar a tot el país que ella havia estat el primer en portar lloros de Wikiland, i que els seus sabien fer més coses que els d'en Kumar. El director de la cadena, però, li va dir que no li interessava, perquè no sabien cantar l'himne del F.C. Barcelona, com en Sunday, ni tampoc podien superar-lo cantant l'himne del Real Madrid.

Una història de passos de gegant que es converteixen en passos de pardal. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.

Aquí teniu la peça fundacional d'un nou estil de jazz, Giant Steps, de John Coltrane, interpretada amb els passos de pardal de les seves notes.

... i una altra pedra fundacional del jazz, treta del Kind of Blue de Miles Davies. I és el que diem Christian Moore i jo: i què? (so what?)

So What? - Miles Davis

Long and winding road

2009-01-10T23:21:00.000+01:00

Quan anava a estudiar a la universitat, parlo d'uns temps previs a l'aparició dels CDs, solia cantar fonèticament cançons dels meus discos. A l'anada cantava la cara A i a la tornada cantava la cara B. Recordo especialment haver cantat el Long and Winding Road dels Beatles mirant els núvols daurats que cobrien un sol acabat de sortir. No era d'estranyar que la inserció simfònica de les cordes en aquesta cançó (min. 02.26-02.40) sorgís com la banda sonora d'aquest moment estelar d'un banc de núvols. Un moment que bocabadava un jove que sabia tan poc de música com per quedar fascinat per la barreja de música simfònica i pop.

Passats els anys, i després d'haver caminat per alguns camins tortuosos, afortunadament no gaire llargs, aquí estem amb una versió del Long and Winding Road del mateix McCartney sense violins, ni flors ni violes, ni cor celestial. Música més simple i més despullada. M'agrada, i pot ser una banda sonora ideal per un passeig repetidament planejat, sempre postposat per circumstàncies de causa major, per la platja un diumenge al matí

P.S: Ara només demano que no la versionin en català

BWV-BW

2009-01-10T23:18:00.000+01:00

De les lletres BWV que apareixen en les referències a les obres de Bach, a la BW de Bach-Webern. En aquest cas sí, a diferència del Long Winding Road, les violes dignifiquen la versió aparentment més simple del Ricercare de l'Ofrena Musical de Bach.

Instrumentació del Ricercare d'Anton Webern, per la Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi. Per a entendre l'arquitectura d'aquest prodigi musical, seguiu atentament la realització del vídeo.

Versió del Ricercare per la Musica Antiqua Köln

Versió remasteritzada

2009-01-03T23:01:00.000+01:00

A les misses que he assistit per compromís, quan el vicari del meu poble finalitza la cerimònia dient germans, aneu-vos en pau, jo amb tota intenció responc donem gràcies a Déu manifestant el meu alivi i convertint aquesta fòrmula en un sinònim de Que bé. Ja era hora. Fa un dies, a Santa Maria del Mar, en una missa oficiada en italià, em vaig adonar de que en aquesta llengua el significat de la frase era el genuí i que no donava peu a altres connotacions. No sé quin va ser el motiu concret d'aquella missa. La veritat és que poc importava. A vegades, si no saps la causa de les coses que et plauen, aquestes no perden la seva màgia.

La qüestió és que quan el capellà va dir: andiamo in pace i els fidels assistents van respondre rendiamo grazie a Dio, la vella fòrmula es va transformar en una frase amb un sentit completament nou, simplement amb un canvi de llengua. I els medallons amb cavaller medieval de la bòveda i els sants i santes de les vidreres van semblar que només els faltava el rètol 'Acabat de Pintar'. A la sortida els turistes fotografiaven una catedral nova de més de sis segles d'antiguitat, construïda recentment en l'imaginari turistic-planetari gràcies a la novel.la 'La Catedral del Mar'. Quan jo hi passava pel davant anant a la Facultat, quasi vint anys abans de la publicació de la novel·la, ningú li dedicava un flaix. Era la catedral vella i solitària, sense novel·la, però que es renovava quan obria les portes i em deixava gaudir de la seva bellesa estilitzada i sòbria.

Tot és nou i vell, i vell i nou a la vegada. La litúrgia, la catedral, el clàssic Danubi Blau en el primer Concert d'Any Nou dirigit per Barenboim, el seu desig vell i protocolari de pau i justícia humana carregat d'una nova intenció perquè en aquell moment estaven matant centenars de persones... Tenim la novetat d'una esperança negra per al nou ordre mundial que ha vist la massacre de Gaza en el televisor de plasma del bar del seu club de golf. Fins i tot, potser ha tingut la idea nova de fer alguna declaració. Però només ens ha arribat un vell silenci. En realitat, els primeres dies d'aquest any que estrenem són la pel·lícula del passat en una versió digitalitzada i remasteritzada.

Possiblement Barenboim va pensar en no interpretar la Marxa Radetzky al final, en senyal de dol per als morts d'aquella jornada, com es va fer en el concert del 2005 per a les víctimes del tsunami d'Indonèsia. Però per a les víctimes de Gaza no ens va arribar el silenci, sinó els tradicionals aplaudiments del públic que acompanyaven l'orquestra simbòlica de l'alegria de viure. Aplaudim, doncs, al so de la marxa.

Chances

2008-12-27T23:11:00.000+01:00

I envoltats d'atzar indescrit i erm, inconscients de que en qualsevol moment ens pot tocar un 'sí' o un 'no', un plor o una rialla com a postre de nit de Nadal, dibuixem el mapa de les nostres decisions sobre la terra ferma. La terra produida per l'acumulació de residus d'atzar que s'han fet compactes.

Peter Grimes: "Moonlight" from Peter Grimes - Benjamin Britten

A mercè de l'onada que potser arriba, o potser no, tu i jo dibuixem les nostres decisions amb els dits del peu sobre la sorra que ens aguanta per molt o poc temps (qui sap). Unes decisions que no són com continents que van a la deriva, sinó com engrunes de ferro que s'ajunten atretes pel camp magnètic d'aquest mar atzarós, indescrit i erm.

You took a chance on loving me,
I took a chance on loving you

Esperant l'onada

2008-12-27T23:10:00.000+01:00

Peter Gabriel a terra ferma, a mercè de l'onada durant quasi 20 anys (1978-1987-2006)

El meu bessó és fill únic

2008-12-21T00:54:00.000+01:00

Aquí el teniu, cantant 'Libélulas de amor'

Per 'libélulas', evidentment em quedo amb la de Chopin, dels seus Preludis Op. 28. Per cert, a partir de quin minut està?

P.S: Els que creguin que he trobat el meu bessó per un acte de narcissisme buscant-me al Google, no estan equivocats.

Dos anys de Diumenja'm

2008-12-13T23:35:00.000+01:00

El dimecres passat el Diumenja'm va fer dos anys. És curiós que em faci més il·lusió aquesta onomàstica que el meu aniversari. No m'agrada gens fer anys i molts sabeu que els quaranta em van caure molt malament. Fins i tot vaig prohibir terminantment que es fes res per celebrar-ho.

No diré el que ja vaig dir al post sobre el primer any de vida del bloc. La idea es manté i no vull repetir-me. El que és diferent són els enllaços als posts que s'han afegit mes a mes. En els esglaons que separen els mesos, gent ha entrat i sortit, alguns han desaparegut per no aparèixer mai més i altres treuen el cap de tant en tant. Són temes d'una peça musical exposats en els inicis, que semblen subterranis en el desenvolupament, i retornen més tard breument o amb un tutti de l'orquestra. La gran majoria són com leit-motiv wagnerians: notes que evoquen episodis importants del passat, del present i també espero que ho siguin del futur.

Han passat coses aquests dos anys. Uns anys de pelegrinatge per músiques, ciutats i persones. El que jo destacaria, però, d'aquest últim any és el fet de que el bloc ara respira, i no està oprimit per unes bandes de colors que potser sense adonar-me'n projectaven una manera de veure les coses més encarcarada i més constrenyida. No sé si és això.... De fet, també em diuen que m'he aprimat però la bàscula em diu que no.

Seré breu, una cosa que feia abans però no ara últimament, que m'enrotllo com una persiana i faig posts llarguïssims. A banda d'agrair la fidelitat dels que deixen petjada en forma de comentari, o no la deixen però jo sé que hi són., voldria donar les gràcies especialment a qui fa que respirem el bloc i jo. Respirar, sí, tot un mèrit en aquest hivern que surto d'un encostipat i em poso en un altre i les mucositats fan que el respirar físic sigui en ocasions difícil. Però és així: en aquest segon any, el bloc respira i les coses viscudes que degoten dels seus textos i també de les seves músiques, em conforten com la pintura lluminosa de l'aire matinal de Claude Monet . Gràcies a qui això ho ha fet possible.

Vladimir Horowitz tocant el Sonet 104 de Petrarca, del segon any dels Anys de Pelegrinatge de Franz Listz

Criatures de Prometeu

2008-12-06T23:09:00.000+01:00

Els éssers humans ens acceptem com imperfectes. Expressions com 'equivocar-se és de savis', 'qui té boca s'equivoca', 'ningú és perfecte' són píndoles d'acceptació que ens fan anar per la vida. Crec que aquest és un tret distintiu dels humans, com ho és l'afany de ser Prometeus, i crear criatures artefactes que simulen un comportament intel·ligent, com Frankestein,- el modern Prometeu, segons el títol de la novel·la de Mary Shelley- en HAL de 2001: una odissea a l'espai, o un sistema de traducció automàtica.

Ludwig Van Beethoven; "The creatures of Prometheus"

No deixa de ser curiosa l'antipatia que els humans sentim per les nostres criatures prometeiques. Ho demostra el plaer que ens produeix veure com l'astronauta Dave mata a poc a poc en HAL amb un tornavís. Sembla que quan es tracta d'aquestes criatures, hàgim de ser més exigents, més sensibles als seus defectes, i publicar als diaris les seves errades, o bé organitzar rodes de premsa per posar-los en evidència. En canvi, no recordo ara mateix cap roda de premsa ni cap notícia relacionada amb una traducció humana dolenta. Segur que han passat coses molt greus per culpa d'una mala traducció humana en un informe mèdic, judicial o militar, però no han tingut un impacte tan mediàtic com que un traductor automàtic 'catalanitzi' els cognoms d'uns opositors en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fet que va motivar la compareixença en roda de premsa de la Consellera de Justícia per disculpar-se.

Dave matant HAL amb un tornavís

Amics i coneguts que saben que sóc del gremi de la traducció automàtica m'envien notícies i també articles d'opinió que fan pública una anècdota divertida que té un sistema de traducció automàtica com a estúpid, inútil i destraler protagonista. Se suposa que haig d'esbossar un somriure, i posar els ulls en blanc com devien fer els primers cristians quan un centurió se'n fotia de la seva fe, i admetre que la tecnologia fa males passades, com va dir la Consellera de Justícia.

Cal saber, però, que abans de publicar una traducció que ha fet un traductor automàtic, uns tècnics lingüistes han de corregir el text. Així doncs, qui va fer la mala passada de la traducció dels cognoms dels opositors no va ser la tecnologia sinó el corrector que no va fer la seva feina, o bé el responsable que no va tenir en compte que s'havia de fer aquesta correcció. És com si culpéssim a la impressora de les faltes d'ortografia que hi ha en un document. Al cap i a la fi, tot és humà, massa humà, com va dir Nietzsche, i com sembla que va reconèixer la Consellera, que també va admetre un error humà (però això no va sortir al titulars.)

Davant de l'expressió 'la tecnologia fa males passades', la criatura de Prometeu que tradueix no protesta, ni polemitza, ni pren decisions pròpies, com en HAL, el qual es va rebelar en defensa pròpia, perquè sabia que, precisament per ser una màquina, acabaria essent desendollat pel seu primer i únic error. Potser la seva incapacitat per rebel·lar-se li assegura la supervivència, i continúa fent petites coses sense impacte mediàtic, com quan en Paulo llegeix aquest bloc donant-li al botonet del traductor que hi ha a la dreta (en el cas de que no sàpiga català) i jo després li contesto un comentari en portuguès sense saber un borrall d'aquesta llengua.

Bé, bé... Nietzsche, 2001 una odissea... Evidentment no hi pot faltar en aquest post el Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss, basada en l'obra de Nietzsche i que obre la pel·lícula. Aquí la teniu. Una bona oportunitat per saber com continúa l'obra després dels famosos primers compassos, no?

Música repelent

2008-11-29T23:06:00.000+01:00

Ara que s'està acostant el segon aniversari del Diumenja'm, i ja tinc davant de casa meva l'atracció de fira amb la musica del Baile de la Rana, crec que és hora de que li dediqui un post a algunes músiques que em repelen. Després de quasi dos anys parlant i penjant músiques que m'agraden, és pertinent parlar de músiques que em provoquen mal d'estómac.

Mereixen una consideració especial les cançonetes de La Oreja de Van Gogh. I sobretot l´última de la seva ex-vocalista, aquella noia de cara de plat, que ara se sent per tot arreu i que és un monument a la cursileria i la falta d'imaginació. No he anat a un col·legi de monges però m'imagino com de trista hauria estat la meva vida en un col·legi de mares superiores cada cop que escolto les cançons d'aquests individus, que em recorden els festivals de final de curs, Sor Gertrudis recordant la visita de Joan Pau II i el Totus Tuus, les nenes amb les carpetes forrades amb IronFix, i la foto del Duque de Sin Tetas No Hay Paraíso sota el plàstic adhesiu sense poder respirar.

Vídeo d'Amaia de la cançó 'Quiero Ser', tan repetitiu i monòton com la cançó. Això sí, atenció a les amenaces de la noia: quiero ser una emigrante de tu boca delirante, quiero ser la que te jure amor eterno, quiero ser el verbo 'puedo' (yes, we can, o el 'podemos' de la selecció espanyola), confesarte que una tarde empecé a morir por ti... Quina por

Jo, en canvi, vaig estudiar en un col·legi de capellans, d'escolapis, concretament. Quan feia sisè de bàsica, el capellà director de l'escola ensenyava flauta als alumnes talentosos i normals. Als inútils com jo, ens ensenyava a tocar un instrument que es deia do-re-mi. El do-re-mi era un simpàtic artilugi amb el qual bufaves i polsant unes tecles anaves treient les notes. Cada tecla tenia un botonet d'un color que indicava quina nota era. Recordo que el lila era el 'do' i sense ser sinestèssic com en Messiaen o en Kandinsky des de llavors sempre he associat la nota 'do' amb aquest color.

Doncs el capellà em castigava a fer uns deu minuts extres per interpretar una peça que no em sortia, una peça que continuo pensant que és la música més estúpida de les que s'han fet, es fan i es desfan: En un mercado Persa (ho dic en castellà perquè era així com era coneguda), del compositor anglès Albert Ketelbey. No puc qualificar-la d'una altra manera: quan penso en ella no em surt cap altre qualificatiu per descriure-la. Igual que hi ha gent que té una cara ideal per tirar-li pilotes, i no saps per què, doncs no puc racionalitzar el motiu pel qual aquesta música em sembla una manifestació gratuïta de l'estupidesa. Més endavant la vaig associar amb altres idees accessòries, com la idea de Rudyard Kipling de l'imperi britànic (en Kipling l'autor del poema If, el poema de capçalera de José María Aznar, ves per on).

La música de Ketelbey té l'efecte oposat del que em provoca l'anunci del té Hornimans, que és la meva madalena de Proust musical perquè m'evoca la infantesa (sobretot quan diu: el sabor de una taza de tééé). Encara sento un calfred quan arriba aquesta melodia a les meves orelles. En canvi, En Un Mercado Persa m'evoca una època no gaire agradable. I si ja és tonta amb orquestració, imagineu-vos amb flauta o do-re-mi sols. Ara, el súmum és quan l'escoltes amb l'instrument que els romanesos músics em castiguen en els trajectes en tren: l'acordió.

Afortunadament, la naturalesa (humana) a vegades és sàvia i reinventa els fiascos i en fa una versió molt més acceptable. Us presento unes quantes versions que dignifiquen el Mercado Persa. Primer, la del grup de jazz britànic Acker Bilk, en un document en blanc i verd de l'any 1962.

I una versió woody allianiana de Wilbur de Paris

I si no la versió del chico maravillas de Las Vegas, en Sammy Davies Junior, que la canta a partir del minut 3.13. Si en Michael Jackson és la veu negra amb cara blanca, aquest és la veu blanca amb cara negra.

Algú em va dir que li encantaria anar a sopar en un lloc amb orquestra, com en les pel·lícules de cine negre dels cinquanta. Doncs, seria una dura prova veure que actúa la Lawrence Welk Orchestra, tocant el Mercado Persa, amb el director que mou la batuta al públic i no als músics, i amb un acordió!!!!

Música per a no venjatius

2008-11-22T23:55:00.000+01:00

El discurs polític és una prova de que hem progressat adequadament sense la tutel·la exclusiva d'un Déu Pare cristià. Els vencedors de les eleccions diuen que seran els presidents de tots, ofereixen la seva mà estesa als vençuts, i fins i tot posen en el seu Gabinet als seus rivals més directes. Tot el contrari del discurs religiós que escoltes en els enterraments, on sentències com qui creu en mi gaudirà de la vida eterna (i els altres que es fotin) m'han cridat sempre l'atenció. No em quadra un Déu il·limitat en la seva misericòrdia posant condicions a la gent per donar-los la felicitat. És com si un president del govern digués: per beneficiar-vos dels drets socials heu de ser del meu partit.

Tots sabem, sobretot gràcies a les tragèdies de Shakespeare sobre reis i emperadors, que el discurs polític ha introduït el concepte de 'regal enverinat', el qual explica la majoria d'oferiments de mà estesa i propostes de formar part del govern als rivals. Així que no posaré exemples polítics, sinó artístics i musicals, que potser són més honestos.

Agafem el Dies Irae de les misses de Rèquiem, que parla dels patiments del no creients en el Dia del Judici Final, tot just quan toca la trompeta. Heus aquí el so chill-out d'aquest text terrible quan es posa en cant gregorià. Això sí, s'ha de reconèixer que la lletra en llatí sobre fons negre inspira una mica de por.

La recreació de Franz Listz de les notes del Dies Irae (minut 00.03 al 00.18) no és menys terrible, com en l'aparició d'aquestes mateixes notes a l'Illa dels Morts (minut 3.44 al 4.40) de Rachmaninoff . De tota manera, aprecieu des del minut 6.20 al 6.52 la breu transformació càlida i lírica del tema, i el caire més burlesc del final.

Totentanz (Danse macabre) - Franz Liszt

Burlesca és també la versió de les inquietants notes a la Simfonia Fantàstica de Berlioz. Però és una llàstima, perquè sempre l'associaré a la mania d'un maltractador de posar les tovalolles de manera simètrica a la pel·lícula sleeping with the enemy.

Amb Haydn sí que podem dir, sense vacilar, que es va progressant adequadament en humanitat. Tot i el sinistre cop de timbal inicial, i la lleu referència al Dies Irae (minut 00.10- al 00.15), la peça acaba amb un color crepuscular de vetllada dominical en un jardí a la tardor.

Symphony No. 103 in E flat major Drum-roll - 1. Adagio - Allegro con spirito - Haydn

Només cal veure la neta partitura del Dies Irae del Rèquiem de Mozart per contemplar l'harmonia i la realitat, senzilla i clara, que hi ha darrera de l'aparent terror que expressa el cor. La disposició tan ordenada de les notes és el missatge xifrat que ens diu que en el desordre apocalíptic també hi ha la serenor i la bellesa. Amb Mozart sempre progressem adequadament

Quan Evgeny Kissin evoca les lúgubres notes al número 6 de les Sis Peces per a Piano, op.118 de Brahms (minut 00.03 al 00.37), la por es redueix al gaudi d'una estona íntima, reflexiva i solitària

Però el moment més sublim i el punt més alt del nostre progrés sense temença d'un déu venjatiu, és l'absència del Dies Irae en el Rèquiem de Gabriel Fauré. El réquiem evocador d'una pau eterna comfortant, esperançadora, que no és el preu de cap venjança.

Gràcies H per inspirar el tema d'aquest post

((Father and (mother) and (sons)(and lovers))

2008-11-15T23:05:00.000+01:00

With my dad by my side
with my dad by my side...
with me

Peter Gabriel cantant 'Father and Son' al final d'un llarg concert.

El Comte d'Almaviva (Dietrich Fischer-Dieskau) fa que la Sussanna (Mirella Freni) vegi el seu promès Figaro (Herman Prey) en braços d'una dona madura (Heather Begg) unes hores abans de les seves noces. Al matí, aquesta dona havia declarat la seva passió per Figaro, però senti... oh cara... senti... senti... En realitat és la mare de Fígaro, i fa un moment que ho han descobert. E quello è mio padre (Paolo Montarsolo) che a te lo dirà.

Oh, le Nozze di Figaro de Mozart, aquí sota la direcció de Karl Böhm. Al tornar-les a sentir m'han envait un altre cop l'alegria de viure i la confiança en què tot anirà bé.

Puccini va escriure a la seva germana 'a pesar dels triomfs que puc aconseguir gràcies al meu art, no seré feliç si no els comparteixo amb la meva mare'. Igual és una coincidència però només uns mesos de la mort de la seva mare, Puccini va iniciar la relació amb Elvira Germignani que duraria tota la seva vida. Elvira va ser una dona que va arribar a vestir-se amb les robes del seu marit per espiar-lo en públic i li posava bromur a les butxaques per mitigar els seus impulsos sexuals.

Adaptació del fragment sobre Puccini del llibret que acompanya el recull de les seves òperes d'EMI Classics.

Eva Marton cantant In Questa Reggia com a Turandot, reencarnació de la mare-amant pucciniana?

I el pare de Mozart resorgint d'entre els morts al final del Don Giovanni, relatat per Salieri

La Reina de la Nit a la Flauta Màgica fent xantatge emocional a la seva filla Pamina. Serà perquè no pot aconseguir el savi Sarastro?

Natalie Dessay interpretant la Reina de la Nit cantant la conegudíssima 'Der Hölle Rache", a La Flauta Màgica

Ai... ja pots anar amb en Frankie, and don't tell your mama

Come Fly With Me [from Sinatra A Man And His Music] - Frank Sinatra

El capvespre dels generals

2008-11-08T23:24:00.000+01:00

La nit de les eleccions americanes no va ser, com esperava, una representació televisada del Capvespre dels Déus neocons, on la Sarah Palin fent de Brünhilde, havia de cremar el xiringo amb una torxa comprada al Decathlon d'Anchorage.

Final d'El Capvespre dels Déus i de la tetralogia wagneriana, amb Lisa Gasteen fent de Brünhilde en una producció del Covent Garden. Direcció musical (genial) d'Antonio Pappano.

El programa especial mostrava una pantalla en la que es van produir moments plàstics i poètics molt intensos. Els devastadors colors blau i vermell enmosaiaven de manera implacable el mapa d'Estats Units, d'est a oest, traspassant franges horàries una a una. Com una rierada s'abocava a la població californiana, que era conscient de que no podia fer res per canviar de color l'onada que havia començat a créixer a Vermont.

I davant la culminació d'un llarg camí on havia arribat el nou president, forjat als Facebooks, als YouTubes, com un avatar del Second Life fet a mida, també vaig veure les mirades dels seguidors que escoltaven el discurs de l'Obama. Unes cares i unes expressions emocionades que em van recordar les dels soldats anglesos, els happy few, mentre bevien les paraules de l'arenga d'en Henry V del Kenneth Brannagh, abans de la batalla d'Agincourt.

Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.

El discurs de McCain em va evocar un personatge tan fictici com un avatar, però més entranyable. El personatge de l'alcalde que perd unes eleccions, interpretat per Spencer Tracy a la pel·lícula L'Últim Hurra de John Ford. M'imagino en McCain tornant sol a casa, ignorat per la gent que cel·lebra la victòria del seu rival. Caminant sense mirar a ningú, només la punta de les seves sabates. Un personatge que desapareixerà del First Life per quedar enmarcat a les fotografies en blanc i negre del seu passat honorable, i que es pregunta si algun dia les seves paraules d'acceptació de la derrota es podran llegir en un monument a Washington D.C. Perquè en les paraules gravades en pedra o en lloses de marbre només pensen els homes com ell, els grans generals i els reis d'un món que desapareix; per això la importància que li va donar al seu discurs. A la pedra no s'hi pot escriure: Un mensaje de Facebook. Tu presidente te invita a ser su amigo.

En definitiva, per tornar a viure amb valors humanistes, sorprenentment tossuts perquè han sobreviscut a la barbàrie i a l'agosarada ignorància del neocons, no ha calgut cremar-ho tot, com en un capvespre wagnerià. Per sort, aquests valors estan en la banda sonora que jo hi posaria a l'últim discurs del derrotat: l'adagi de la simfonia número 5 d'Anton Bruckner.

Symphony No. 5 in B Flat Major: II. Adagio. Sehr langsam - Anton Bruckner

P.S: Podeu veure aquí el discurs de McCain en castellà

Associacions

2008-11-01T23:30:00.000+01:00

Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.

Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.

Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.

The Isle of the Dead Op. 29 (2002 Digital Remaster) - Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire/Ernest Ansermet

I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.

Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel

My grandpa went to Riudellots aboard the Selvan (El meu avi va anar a Winsconsin a bordu del Texà)

2008-10-25T23:53:00.000+02:00

Rodeo a Cassà de la Selva

Rodeo, selections from the complete ballet: Four Dance Episodes - Aaron Copland

Lou Reed llegeix el poema "Amèrica" d'Enric Casasses*

Barnahatan

Nit a OK Corral

Corral Nocturne - AARON COPLAND

Nit a Central Park (deu ser així també al Parc Güell?)

Central Park in the Dark - Charles Ives

Come, come, baby, with I to sleep

*Ara que ja tinc cabells blancs, me n'adono que en Lou Reed no ha cantat mai les seves cançons. Les ha llegit, llegit... Simplement les ha llegit.

Out of Venice

2008-10-19T01:00:00.000+02:00

There is no world without Venice walls
but purgatory, torture
hell itself
Hence banished is banish'd
from the world
and world's exile is death.

No hi ha cap món més enllà
de les muralles de Venècia
excepte el purgatori, la tortura
i l'infern.
Qui s'exilia, per tant,
s'exilia del món
i l'exili del món és la mort.

(W. Shakespeare, sobre Venècia però parlant de Verona a Romeu i Julieta)

Realment hi ha un món que no és el de Venècia més enllà de la Llacuna. Exiliar-se de Venècia comporta ja no ser els que érem en aquell escenari d'aigua. Érem com personatges de novel·la. Tancàvem els ulls i el terra ens gronxava com en un embarcader, esperant el vaporetto. Per les parpelles tancades apareixen pintures, màsqueres i palazzi. El nostre cos entre els llançols adquiria postures d'una Ascensió de la Verge de Tiziano.

Fora de la Llacuna hi ha una vida nova, no hi ha una tortura ni tampoc un infern. En aquest món obrim la porta de casa sense por a caure a l'aigua. Les hores tenen minuts, que s'escolen per sota de la nostra pell gra a gra. Conscients ja del pas del temps, recordarem amb feliç nostàlgia, escenes de la vida passada a Venècia

Gondoliera del Segon Any de Pelegrinatge de Franz Listz, intepretada per Gyorgy Cziffra.

Venice Revisited

2008-10-11T23:02:00.000+02:00

- Hem dormit en un 127 a Venècia, sota la pluja, entre dos canals, i ha vingut d'un pèl que les aigües no s'emporten el cotxe amb nosaltres a dins (La meva mare relatant la visita a Venècia )

- Blood on the rooftops. Venice in the spring... (De la cançó Blood on the Rooftops de l'àlbum de Genesis Wind and Wuthering)

- Der Tod in Venedig

- Història de l'art i la música a la Basilica di San Marco.

Vespro Della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Cor Monteverdi, The London Oratory Junior Choir, i The English Baroque Soloist, dirigits per John Eliot Gardiner. Déu meu, que fort! Un vídeo d'una bellesa i d'una intensitat espiritual esborronadores.

- Veneeecia.... Veneeeecia... (...) Vamos juntos a la playa. Quiero comprarme un jersey a rayas... (de la cançó Venecia, d'Hombres G.)

-How good it is to sit in a chair and talk of love. Una altra Venècia, sota una altra pluja, amb la meva estimada amant madura, Cara. No en sabia més... tenia setze anys.

-Qué profunda emosssión...

- Katharine Hepburn, i la seva pèrdua de la sabata amb un Rodolfo Langostino

Aquests són alguns retalls dels records de la Venècia plujosa i ventosa de la meva primera visita quan era un nen, barrejats amb retalls de la Venècia que he anat idealitzant, segurament per la promesa que em vaig fer de que hi tornaria. Dimarts que ve hi tornaré. M'emportaré en l'equipatge de mà totes aquestes imatges i tota la prosa referida a Venècia per veure-la amb els meus ulls i amb els de la meva companya de viatge, i això fa que encara en tingui més ganes.

Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.

Revolucionant...

2008-10-05T20:30:00.000+02:00

Peu de foto

2008-10-04T23:05:00.000+02:00

Quan vaig arribar al restaurant de l'encantadora Plaça Prim, vaig recordar la frase d'un famós documentalista que em va agradar: per canviar la realitat no cal el Photoshop. Simplement canvia el text del peu de foto. Malgrat que en el peu d'imatge del meu vídeo documental sortirà Plaça Prim (Barcelona), quan vaig veure una casa blanca que feia cantonada, talment vaig tenir la sensació de que llegia el peu de la foto-postal d'una plaça cordobesa o de Granada.

Les modificacions de la realitat segons el peu d'imatge no van acabar aquí. Una paella servida en un plat llarg, amb el peix en règim d'aïllament respecte als grans d'arròs, va encetar la controvèrsia sobre si un arròs servit d'aquella manera era una paella o no. I amb la comensal que tenia al costat discutíem de manera discreta quin peu de foto posàvem a l'escena d'un home i una dona que dinaven a la taula del costat. Ella amb un vestit cenyit gris i ell, català amb corbata i camisa a ratlles, i uns llavis de pintura barroca del déu Bacus. Segons el text proposat per la meva companya, la intenció d'aquell dinar era molt clara, i si jo li deia: no pot ser, perquè ella no s'ha tocat l'orella cap vegada' ella em replicava: doncs, mira... ja és la segona ampolla de cava que demanen. A més, no veus com s'inclinen sobre la taula quan parlen?.

Quan vam sortir del restaurant encara no havíem arribat a un consens sobre quin peu de foto definitiu li posàvem a l'escena. Anant de camí a la feina, vaig passar pel davant d'una portalada que descobria un vestíbul en penombra. Podia veure el moviment de dones esperant al voltant de rellotges i lletres de cartolina, clavats amb xinxetes en un tauler de suro. Se'm va acudir posar un altre peu d'imatge: el meu col·legi, minuts abans de sortir. Però al veure dues dones grans en cadira de rodes darrera dels vidres de la finestra del costat, i uns homes aixecant cartrons de bingo amb les seves mans plenes de falles, depressions i venes abultades, vaig dubtar sobre si calia canviar aquell text descriptor d'una nova naturalesa viva.

Mitomanies

2008-09-27T23:46:00.000+02:00

Dos homes passejaven pel centre d'una ciutat que no es troba al centre, sinó a un extrem. Un d'ells, descol·locat per aquesta particularitat geogràfico-urbana, portava un plànol amb el recorregut turístic marcat, cosa que no li agradava gaire fer, però com que el centre no estava al centre, no li venia gens de gust continuar essent un juguet de l'imprevisible. En realitat, els dos homes no eren viatgers 'check-list', aquells que van marcant amb una x la casella 'VISITAT' de cada monument, cafè o parc recomenat per la guia. Malgrat tot, en aquella ocasió, ells tenien dos check-lists breus i ben diferents, però complementaris.

El de barba tenia en ment recrear la grisor que va inspirar a Brahms la seva quarta simfonia i el seu Rèquiem, que té el qualificatiu 'alemany',

però el seu check-list musical es reduia a visitar l'orgue de la catedral de Sant Jacobi d'Hamburg. Un orgue que havia estat tocat per J. S. Bach.

El d'ulleres volia anar als punts mítics dels inicis dels Beatles. Volia estar davant de la casa on van viure, i veure el local on els melenuts de Liverpool havien de tocar hores i hores, consolidant-se com a músics, en el Barri Vermell d'Hamburg.

ask me why - Beatles - BOOTLEG

La ruta marcada per la guia va permetre que els dos camins de pelegrinatge coincidissin en l'espai físic i geogràfic (una característica molt germànica). La dislocació va ser més aviat en l'espai temporal. Anant pel Barri Vermell (Sant Pauli) els dos homes van ser tempo-transportats als temps de l'Emmanuelle (la blanca i la negra), La Historia d'O, El Último Tango en París, i a les estrenes de les pel·lícules de l'Esteso i el Pajares. Un Barri Vermell que era massa real per ser la recreació en un parc temàtic dels barris de putes i macarres dels seixanta i setanta. Els dos mitòmans tenien la sensació de que aquells carrers havien canviat ben poc dels dies que els havien trepitjat els Beatles.

Al final del dia, a l'estació central d'Hamburg- punt d'inici i final de la ruta marcada per la guia- els pelegrins es van regalar el plaer de violar els manaments dels colesteròlics. Menjant saltxitxes amb patates fregides i bevent cervesa, van parlar del Barça i d'altres mites que estaven a dues hores i mitja d'avió.

P.S: Per als amants del rock clàssic, escolteu el programa de Ràdio Mataró 'Chelsea Hotel' i visiteu el seu blog. Des d'aqui podeu veure imatges dels santuaris de pelegrinatge dels Beatles i baixar-vos programes temàtics molt interessants, i molt ben documentats.

Picor al nas

2008-09-27T23:45:00.000+02:00

Que bonic tornar a sentir la familiar picor al nas dels diumenges últims de setembre.. Diumenges de sol, que treu els colors al retornat hoste de l'edredó. Passejant entre l'encostipat i el no-encostipat, entre la jaqueta i la màniga curta, entre els nassos plens en sentit literal i el figurat. Tu-tu-rú, tu-tu-ri-tu, tu-ru-rú, turi-rú...

Hamburg, ciutat pregunta

2008-09-20T23:05:00.000+02:00

Aquest diumenge estic a Hamburg, una ciutat pregunta. Una ciutat pregunta és un nucli urbà que ens motiva a preguntar-nos alguna cosa. Són ciutats pregunta Frankfurt (l'inventor de les salsitxes del mateix nom va néixer allà?), Viena (el pa de Viena és el pa que han menjat els vienesos tota la seva vida), Reno (ens podem casar i divorciar-nos l'endemà?) i, com no, Hamburg (l'hamburguesa és un invent dels hamburguesos?).

Hamburg també és una ciutat 'Venècia del Nord'. És la segona ciutat que visito que té aquesta denominació. La primera va ser Bruges. Es veu que a la Venècia germànica- Hamburg -hi ha més canals que a la Venècia italiana, la Venècia de Casanova, però també la de Thomas Mann, la de Mahler (per la pel·lícula), i de Wagner. Però potser la Venècia que té més canals està a l'H otel Venetian de Las Vegas, qui sap?

Fugint de les qüestions tòpiques, que dónen matèria a una guia turística, he sabut que a Hamburg hi ha una Complaints Choir. Una Complaints Choir és un grup de persones que es reuneix per queixar-se de qualsevol cosa. El curiós és que es queixen cantant. Aquí us deixo una mostra de la Complaints Choir d'Hamburg.

Però el que sí que està fora de l'anècdota, i fins i tot crec que del terrenal, és el concert que Hans Knappertsbusch va dirigir l'any 1963 amb l'Orquestra Simfònica de la NDR d'Hamburg. El programa Wagner, i una Christa Ludwig al límit en la part final del Capvespre dels Déus. Com que he parlat d'Hamburg i Venècia, no puc resistir la temptació de proposar-vos que escolteu el Preludi dels Mestres Cantaires, de Wagner amb la interpretació de Knappertsbusch a Hamburg, i la versió en miniatura de l'Uri-Cane Ensemble a Venècia. Aquesta agrupació està formada per dos violins, un violoncel, un contrabaix, un piano i un acordió. Els sons d'ambient són o del Gran Caffè Quadri o de l'Hotel Metropol. I les campanes... ai, qui sap d'on venen?

Gaudiu-ho.

Solució a la pregunta del diumenge passat

2008-09-20T23:03:00.000+02:00

El tema principal del romanç del Tinent Kijé, de Prokofiev, està inserit a la cançó Russians de Sting. Enhorabona al Paulo que, ben matiner ell, va respondre correctament la pregunta.

Us torno a posar el romanç i a continuació el vídeo-clip de Russians per si teniu curiositat de saber on surt el tema a la cançó.

Romance, from Lieutenant Kije - Sergei Prokofiev

Ada o la tardor

2008-09-13T23:03:00.000+02:00

A la matinada em resistia a tancar les finestres, tot i la pluja i la fugaç visió dels edificis il·luminats pels llamps, com en una radiografia.

Al matí, al sortir al carrer, sento l'olor de la brisa del mar a la tardor.

Ja ha arribat el temps dels fascicles col·leccionables, i de les rodes de premsa dels entrenadors de futbol, dels telefilms basats en fets reals. Temps també per llegir Nabokov.

En pantalons curts cap a la feina, com si fós un becari informàtic, sota el cel gris que amenaça més pluja. Rachmaninoff m'ha fet pensar que ben aviat tocarà canviar la roba de l'armari. Molt, molt aviat.

Vocalise, de Sergei Rachmaninoff, interpretada per l'Orquestra de Philadelphia, dirigida pel mateix compositor (1929)

Atención: pregunta

2008-09-13T23:02:00.000+02:00

El romanç de El Tinent Kijé de Sergei Prokofiev (molt nabokovià, ell).

Un cantant anglès pop molt conegut va inserir el tema principal d'aquesta composició en una de les seves cançons. Sabeu el nom del cantant i de la cançó?

Romance, from Lieutenant Kije - Sergei Prokofiev

Inici de la tercera temporada

2008-09-07T00:14:00.000+02:00

Inici de temporada, i nou disseny. Que respiri, que respiri el blog*

*A partir d'ara diré 'blog' i no 'bloc'. Porque yo lo valgo

Verges de quaranta

2008-09-07T00:13:00.000+02:00

Festival de Cap Roig, interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven, amb l'Orquestra Toscanini i l'Orfeón Donostiarra, dirigits per Lorin Maazel

Homes amb nàutiques, dones amb talons impossibles i vestides de Recepción del Embajador, algunes cares femenines tibades per una capa d'Ironfix. Francesos, burgesos, funcionaris, companys de feina que passen les vacances al mateix lloc d'estiueig. Tots vam acabar fent cua per fer un mos selecte davant dels molt ben organitzats mostradors de càtering, i també per anar a les cabines dels lavabos, mirant a terra, com si esperéssim per confessar-nos.

Després de sentir vàries vegades, mentre sopàvem un entrepanet, que anéssim en compte de no cremar el Jardí Botànic de Cap Roig amb una cigarreta, vam decidir ocupar les nostres localitats. Així vam passar en menys d'un minut de la improvisada reunió de amigos de la Isabel Preysler a pujar a la tribuna; o al andamio, com en Bustamante.

Surt en Lorin Maazel a l'escenari, i saluda al públic de manera breu, freda i seriosa; interpreto que no li fa res que pensem que serà un concert de tràmit. Què vols? Escoltar la Novena des d'una bastida i a l'aire lliure no és la millor manera de gaudir aquesta simfonia. Partint d'aquesta base, per què matar-s'hi? (dic jo). Però crec que tots esperàvem contemplar en directe l'entranyable director que havíem vist als Concerts d'Any Nou (va ser el primer director no austríac en dirigir-lo). Malhauradament no vaig apreciar cap tret del seu carisma mentre rebia els aplaudiments del públic.

Verges de quaranta (2)

2008-09-07T00:12:00.000+02:00

Comença la simfonia. El que us presento ara és la mostra d'una gravació en directe del concert. Així us en fareu una idea.

El soroll de plats i coberts que emergia de darrera les files més altes de la tribuna van ofegar les notes d'un rar misteri de l'inici de la simfonia. Algunes vegades, per casualitat, les forquilles i ganivets entrexocaven harmoniosament amb les embranzides del Molto Vivace però, com era d'esperar, no harmonitzaven amb la calma i l'emotivitat de l'Adagi. Sort de l'Orfeón Donostiarra que amb el seu solemne i enèrgic cant va cobrir una mica la simfonia de la coberteria que es desenvolupava al nostre darrera.

De tota manera, quan vaig veure que un celista, en plena interpretació, li deia una cosa a cau d'orella a un altre músic davant seu, el soroll de plats i coberts em va tranquilitzar perquè era un senyal de que el món continuava sense cap trasbals. Us asseguro que estava preparat per veure en Maazel interrompent la interpretació per dirigir-se a nosaltres i, en comptes de desitjar-nos un feliç any nou (Prosit Neujahr), comunicar-nos una tragèdia. Sí, sort dels coberts i plats, que indicaven que segurament no havia passat res d'això. Però quan, en els aplaudiments, vaig començar a sentir tremolar el terra perquè el públic picava de peus, va haver un moment que vaig pensar que seríem nosaltres qui protagonitzaríem la desgràcia, perque la tribuna s'hauria esfondrat.

Era la primera vegada que escoltava la Novena en directe. El que tenen de bo algunes primeres vegades, sobretot si són compartides, és que tot i que les condicions no siguin les idònies, els sentiments provocats pel que és nou estan, afortunadament, per sobre de tot. Que li diguin al Howard Carter. Què fou més important? Els penjolls del tresor del faraó que semblen ara bisuteria que es veu al metro, o el moment en què l'arqueòleg va obrir l'última porta segellada? En unes condicions noves, que no pots comparar ni analitzar, i amb el Far de Sant Sebastià puntejant el final de l'estiu, el sentiment per a una interpretació ens renova i ens fa uns verges de quaranta. I jo, francament, si es tracta d'aquest tipus de virginitat, firmaria el que fos ara mateix per mantenir-la.

De camí al pàrquing, molta gent va mostrar la seva satisfacció, taralejant l'himne a l'alegria, i alguns s'acomiadaven amb un 'hasta mañana en la oficina'. A casa, si no hagués estat per les hores de cotxe que ens van deixar bastant baldats, hauríem gaudit d'un gloriós moviment de la Novena en CD. Concretament, aquest: el de la inauguració de la nova etapa del Festival de Bayreuth, l'any 1951, amb l'orquestra del Festival, dirigida per Wilhem Furtwängler. Un concert d'esperança de superació de la germanofòbia i wagnerofòbia que de manera estúpidament òbvia s'havia apoderat dels bons de la Segona Guerra Mundial. No cal dir que per Furtwängler fou un dels concerts de la seva vida: la gran oportunitat de mostrar, malgrat l'holocaust, l'excel·lència i el caràcter sublim de la música alemanya que ell estimava tant.

El concert de la nova etapa de Bayreuth també inaugura la tercera temporada del Diumenja'm. Gaudi-ho.

Preneu aire...

2008-09-07T00:09:00.000+02:00

Franz Schubert: Piano Trio in E flat major ("Nocturne") (Adagio only), D. 897 (Op. posth. 148) - Franz Schubert

Tancament de temporada a la irlandesa

2008-06-15T00:32:00.000+02:00

Pels mateixos motius que vaig exposar el 24 de juny de l'any passat, el començament de l'estiu és el moment en què el Diumenja'm tanca la temporada. M'adelanto una setmana perquè passaré una nit de Sant Joan sense petardada a la dolça i malencònica Dublín, i com que en Floquet ja m'ha dit que no m'acompanyarà perquè n'està una mica fart de tant anar amunt i avall, possiblement no pugui penjar post el diumenge que ve, perquè estaré a Galway.

Ai, Galway, Galway... la mítica terra on reposen les despulles de Michael Furey, el vailet que va morir d'amor per Gretta en el relat Els Morts de James Joyce. Terra simbòlica de l'essència irlandesa...

Us deixo amb The rare old times, la cançó que evoca amb nostàlgia un Dublín joycià que començava a desaparèixer, i que reflexen les fotografies. La veu que la canta us pot semblar infame però per a mi no deixa de tenir la seva gràcia.

Per veu mítica la d'en Luke Kelly, que podeu escoltar-la amb els The Dubliners en l'esfereidora The Foggy Dew, una cançó que anima als joves unir-se a la causa irlandesa i no a la dels anglesos durant la 1a Guerra Mundial.

Us deixo dues versions més del Foggy Dew. La de l'Alan Stivell, que va ser la primera versió que vaig escoltar ara farà.... buf... quants anys Franc? Bé, un es fa gran i es nota perquè al final em quedo amb la del Luke Kelly. Ara bé, el vídeo de la versió del Stivell està bé perquè il·lustra amb imatges la lletra de la cançó.

També és recomenable la versió de la Sinnead O'Connor, amb els Chieftains (fixeu-vos en les seves 'r' finals, amb un aroma tan irlandès, com quan diu 'clear' o 'year'). Per cert, a Dublín hi ha un restaurant amb un escrit que proclama amb orgull que la Sinnead hi va treballar. Ai, Dublín....et trobava a faltar.

I bé, ens retrobarem a la pròxima temporada, per setembre, potser amb whiskey in the jar.

Whiskey In The Jar - The Dubliners

Us desitjo que gaudiu d'un bon i profitós estiu.

Quadres de la nostra exposició

2008-06-07T23:54:00.000+02:00

Crec que no m'agradaria gens quedar-me tancat al Museu d'Història Natural de Nova York, o el de qualsevol altra ciutat, per la nit. Tindria por de ser atacat pels esquelets dels dinosaures, o d'haver de córrer pels passadissos, perseguit pel negre dissecat de Banyoles, que aniria treient pels descosits la palla amb la qual està farcit.

Estic segur que molts hem tingut por de quedar-nos sols a la nostra pròpia casa, convertida en el Museu d'Història Natural. Haurem vist ombres que es projecten per les parets i per les rajoles del terra com mamuts i aus estranyes. Fins i tot el paraigüer ens pot haver semblat l'ou d'un estrús antidiluvià a punt de ser trencat per un alien que ja li toca empaitar-nos pel nostre laberint domèstic.

Hi ha vegades, però, que les ombres es converteixen en el que són en realitat: peces úniques i valuoses. Quadres que es destaquen i es transformen en una moussorgskiana exposició.

Fotografies d'Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Eugene Atget, Jacob Riis, Alfred Eisenstaedt, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i Walker Evans, entre d'altres (qualsevol missatge subliminal pro-ianqui és pura coincidència)

'Pintures d'una exposició' de Moussorgsky (orquestrada per Ravel), interpretada per la London Symphony Orchestra dirigida per Sergiu Celibidache

Una foto per ensenyar als meus fills (si en tingués)

2008-05-31T23:06:00.000+02:00

Per culpa del refredat que porto des del dijous, he hagut de mesurar les meves paraules perquè em produeixen tos i ofec. També ha fet que em perdés La Mort a Venècia del Benjamin Britten, que em feia molta il·lusió. Hi ha alguna cosa pitjor que estar carregat de pit en plena calor i dies de llum primaveral? Com si hagués de parlar, escriure un post llarg se'm fa un món ara.

De tota manera, encara que no estigui gaire inspirat, vull fer esment de tres coses vinculades a Die Walküre, que es va representar al Liceu aquest dimecres. La primera és òbvia: l'èxtasi gloriós al veure al davant el Plácido Domingo i la Waltraud Meier- una soprano que sempre m'ha provocat una cosa de cinc lletres que comença en 'm' i acaba en 'o', des de les seves Isoldes amb el Barenboim i els seus braços de Sieglinde buscant a Siegmund amb passió i tendresa a l'Scala (també amb en Plácido).

La segona és l'encontre espontani que el Dottore i jo vam tenir amb María Elena Mexía (àlies Agatarco), coneguda pel seu bloc operístic Theatrum Ab Esse i la seva amiga María Isabel Albuja, soprano equatoriana. Finalment, la tercera cosa és, evidentment, la foto de grup amb el Plácido que veieu presidint el post. Hi sortim el Dottore, la María Elena, en Plácido (està entre el Dottore i la Maria Elena, per si no el reconeixeu) i servidor. Sóc el de la camisa que em fa panxa, i l'únic que no porta corbata (és la primera vegada que em pregunto si hauria d'anar amb vestuari més adequat al Liceu). Ah, i teniu raó: què hi faig jo en una recepció al Saló dels Miralls, quasi a les dues de la matinada, amb unes ulleres de sol a la butxaca? Ai, què hi farem!

L'important per a mi és la satisfacció i l'alegria que es reflexen en les nostres cares. És normal, la vetllada operistica va ser extraordinària i la companyia durant la recepció va ser molt i molt agradable

Así que Maria Elena y María Isabel, encantado de conoceros. Espero que tengamos otras ocasiones para hablar de forma 'presencial' y ampliar el espacio de encuentro fuera de los límites del blogspot.

Un abrazo

(ups, paro que em ve la tos....)