dissabte, 30 de maig del 2009

Any 1 d.G

En els temps mítics, els generals atribuien l'èxit i el fracàs de la batalla al caprici, a l'arbritarietat dels déus. Feien sacrificis per a complaure'ls i aquell sacrifici era la raó última de la victòria o la derrota.




En els temps de les rodes de premsa pre-Guardiola (anys a.G), els entrenadors atribuien el fracàs a l'arbrite, i l'èxit a l'afició o a un jugador que aquell partit havia marcat la diferència. Els jugadors, per la seva banda, desvelaven la gran veritat de manera clarivident: un partit té noranta minuts i fins que no es pita el final, res no està decidit. El caprici determina la sort, i la victòria.

Quan vaig veure la portada de El Periódico amb un Guardiola fent d'Adam a La Creació de la Capella Sixtina, tocat pel dit de Déu, vaig pensar que era fer-ne un gra massa, encara que , tenint en compte la simbologia de l'obra de Miquel Àngel, no anava la cosa mal encaminada. El toc diví que encén l'enteniment humà, que el fa independent dels déus, de la sort, de l'atzar. Un ja no obtindrà els fruits, segons el dia que tingui el Déu pare, si ha tingut un bon despertar, o s'ha emprenyat amb la dona. Ara tindrà els fruits gràcies a la suor del seu front.

Canvia, per tant, completament el discurs: les rodes de premsa d'en Pep em fan pensar en les rodes de premsa que hauria fet Alexandre el Magne, Cèsar, Napoleó, o el general Kutúzov de Guerra i Pau. Generals de les narracions clàssiques, magnànims, humils, respectuosos amb l'enemic i elogiant tots els soldats, des dels de més alta fins a la més baixa graduació, perquè no han estat juguets dels déus, sinó instruments d'una voluntat i un esforç. El futbol sona a evangeli quan l'explica en Pep, i fa que els pensaments que han reptat pel seu cervell i s'han estés en forma de pla a seguir, com en la video-pissarra del Pichi Alonso, tinguin bellesa. La bellesa: un invent completament humà, i que ens comforta, perquè ens fa que confiem en nosaltres mateixos, i no ens sentim desamparats.




Per cert, Haendel ja va celebrar la Champions

dissabte, 23 de maig del 2009

Sota la superfície

Sota el verd, un nivell més sinistre





Sota la bellesa, encara més bellesa






Im Frühling, de Franz Schubert

A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)

En els fonaments, Irwin Gage

dissabte, 16 de maig del 2009

Vals en un camp de mines

Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.

Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita.  Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.



Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.

Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.


dissabte, 9 de maig del 2009

Pas para los planetas

L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.

Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.

Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas

Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.



Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.


dissabte, 2 de maig del 2009

El coneixement que dóna la por

A molta gent- sobretot als hipocondríacs com jo- ens fa molta por anar al metge i a l'era pre-Google esperàvem que el cos evolucionés favorablement i dissipés els nostres temors de malaltia seriosa. Ara, però, no deixem que el cos esvaeixi la por, sinó que deixem que Google ho faci- i no el metge, curisoament, el qual tampoc volem anar-lo a veure.

Escrivim unes paraules clau a la cerca, generalment els símptomes i la malaltia que temem, amb l'esperança de trobar un article de medicina, un blog o un fòrum que ens tranquilitzi dient que allò que ens passa no té importància, i que no cal operar, ni fer testament. Així vaig fer jo, espantat d'haver tingut una sensació estranya a l'andana de l'estació de Berlin, que es va repetir a l'Òpera Estatal de Dresde, per mi el gran santuari on es va estrenar Tannhäuser. Vaig anar a un ciber-cafè i vaig pagar dos euros pels minuts que vaig tardar en escriure a Google "mareo" i "tumor cerebral".


Tannhäuser - Overture (Klemperer) - Wagner; Conductor Klemperer

Però aviat ens atrapa l'espiral de la informació immensa de la Xarxa, plena de segones, terceres i ene opinions sobre el diagnòstic del que et passa. I un comentari, o un article et tranquilitza i un altre t'enfonsa a la misèria. I, malgrat el dubte i la incertesa produïts per la lectura d'informacions contradictòries, ens neguem a anar al metge i acabem esperant que el cos, per sí sol, esvaeixi els nostres temors.

He llegit avui que, gràcies a aquesta urgència per consultar a Google (més que als metges) és possible fer un seguiment de l'evolució de la grip que és notícia aquests dies. La gent que creu que té la malaltia consulta a la Xarxa amb el cercador. Si en un moment donat, hi ha un pic de consultes concentrat en una zona geogràfica, és un indici molt probable de la incidència de la grip en aquest lloc. Els càlculs del nombre de consultes per zona geogràfica permeten elaborar un model de difusió de la malaltia en temps real que prediu les dades que més tard tenen les organitzacions sanitàries i els ministeris de sanitat.

Per què no escoltar música molt debussiana de Charles Tomlinson Griffes? Compositor americà que desconeixia però que he descobert posant al Google music composer influenza. Es veu que va morir de la també pandèmica grip espanyola, el 1920, curiosament també en abril. Sí, eren altres temps, quan la gent no s'estava de tantes punyetes com ara i no tenien inconvenient d'adjectivar la malaltia amb un nom de nacionalitat. Ara ja ho veieu, millor anomenar l'antiga grip porcina, mexicana o americana com H1N1 (però quan era asiàtica, tampoc hi va haver problema, curiós)

P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.