diumenge, 18 d’octubre del 2009

El món tal com sembla

En un programa de ràdio d'autoajuda deien que, durant la tardor, un reposa l'energia acumulada durant l'estiu. Aquest període no serviria per una altra cosa que per  a preparar-se per a la  hivernació. La veritat és que aquesta no deixa de ser una analogia més. Realment, em fan gràcia aquestes veritats que no són res més que analogies. Si ets Gèminis tens doble personalitat, durant la tardor reculls tot lo bo i lo dolent que has fet l'estiu; si escrius unes lletres amb un pal ben alt i erecte, ets una persona que vol destacar i imposar-se als altres

Les analogies són com una crosta que al final es converteix en una superfície de la realitat. Com les icones dels botons d'un programa informàtic, on un llapis i una llibreta volen dir que escrius un mail amb el teclat; i unes tisores volen dir que pots desplaçar un text que no està en un paper. De la mateixa manera, un Calippo vol dir que tens una fascinació fàlica reprimida, i la resistència a portar samarretes blanques és per una fòbia al Real Madrid.

En unes lliçons privades sobre estètica a Cambridge, Wittgenstein diu que moltes de les explicacions s'admeten perquè tenen un encant particular. La imatge de la gent que té pensaments subconscients té encant. La idea d'un submón, d'un sòtan secret, una cosa amagada, misteriosa. Com els dos nens de Keller, que posen una mosca viva en el cap d'una nina, enterren la nina i se'n van. Estem disposats a creure un munt de coses simplement perquè són misterioses., i també més encisadores (afegeixo jo del que dedueixo de les paraules de Wittgenstein).

¿La simplicitat per entendre el que és nou fent analogia amb objectes més antics (els bessons, la balança,...), fa que la realitat sigui més agradable, i més atractiva de conèixer?  Ara bé, ¿no podria ser tan falsa com una realitat explicada de manera desagradable?




Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, amb l'Orquestra del Concertgebow, dirigida per Bruno Walter, interpretant el Concert de Piano per a la Mà Esquerra de Ravel. Una obra encarregada per Paul, el qual havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.

5 comentaris:

helenna ha dit...

Uffff, Quim, massa profund per un dilluns...
Em disculparàs si sóc superficial i dels temes aquests d'autoajuda recordo un paio "catxes" fent un discurset de la pau de l'ànima i descordant-se la camisa....

La música, excel.lent, com sempre.
Petons.

quim ha dit...

Uffff, ja he vist que he forçat molt. Volia relacionar el video del germà del Wittgenstein amb el llibre que vaig estar llegint la setmana passada, i m'ha quedat una cosa que ni jo mateix acabo de pillar.

Sorries, and kisses a lot

quim ha dit...

ah, Helenna. Prometo que si trobo un video del tio catxes que es descordava quan deia 'respirasión', el penjo. Little word of Jesus Child.

helenna ha dit...

Hahahahahahaha!!. Muaaaaaaaa.

Anònim ha dit...

Per treure ferro a l'assumpte i reconduir la qüestió us parlaré de com donar les males notícies de manera que es rebin amb alleujament.
Sala d'espera d'un quiròfan. El marit espera que el cirurjà acabi d'operar la seva dona afectada d'una greu malaltia. Al cap d'una estona surt el cirurjà amb cara compungida i li diu: -Ho sento noi, la cosa no ha anat massa bé. Li hem hagut d'amputar les dues cames. Mai més no podrà caminar. L'hauràs de portar en cadira de rodes per tot arreu. -Què em diu ara!- A més, li hem hagut d'amputar els dos braços. Mai més no es podrà rentar tota sola i li hauràs de donar el menjar a la boca cada vegada- - Ostres això és terrible diu pàl·lid i suat el marit. I també t'he de dir que ha quedat cega per sempre. El marit no pot més i es posa a plorar desesperadament. Llavors el cirurjà li diu -Au tonto, que és broma, que s'ha mort!
Josep